Pep Bou és un mag del sabó. Un alquimista de l’aigua. Els seus espectacles, basats en l’artifici de les bombolles de sabó, plens de màgia, són aplaudits arreu del món, on Bou gaudeix d’un gran i merescut prestigi.

Pep Bou havia iniciat els assajos del seu nou espectacle Bombollavà, que havia d’estrenar-se el proper mes de juliol al Teatre Lliure. L’espectacle, creat a quatre mans junt a Lluís Pascual –director del LLiure-, era una coproducció a nivel internacional, amb partners com el Piccolo Teatro di Milano, el Théâtre de l'Agora - Scène Nationale Evry-Essone i el Teatre Lliure barceloní.

Bou havia iniciat tot el procés de producció de Bombollavà (locals d’assaig, materials, atrezzo, il·luminació, composició musical...) a Catalunya (amb tot el que això suposa a nivell de contractació i mercat dins el sector, ja de per si prou afectat).

Però, ai las!, l’espectacle de Pep Bou (i dos propostes escèniques més) han caigut de la programació del Teatre Lliure, a causa de les retallades de les administracions públiques, tisorada que pot afectar gairebé fins a una quarta part del pressupost global del teatre.

Davant aquesta situació, Pep Bou s’està plantejant seriosament fer les maletes. Marxar a alguna de les ciutats –que l’acolliran amb els braços oberts-, on podrà produir el seu nou treball. I, si marxa, no ho farà per haver saltat de la cartellera del Lliure (situació que comprèn perfectament), sinó perquè, davant aquestes retallades que pateix a nivell cultural el nostre país, ningú no mou ni un dit i, qui dia passa, any empeny...

Òbviament, hom pensarà que si l’ensenyament, la sanitat, la seguretat i altres àmbits del serveis públics de la nostra societat del benestar han patit (i patiran) retallades, la cultura no pot escapar-se de la fredor de l’acer de les tisores. Aquí, evidentment, cadascú té les seves prioritats. Alguns, fins i tot, no li dedicarien ni un cèntim a la cultura (i, molt menys, a la que es fa al nostre país).

Però, prioritats a banda, no podem menystenir-la. Perquè no estem parlant d’aplecs de barretines. Estem parlant d’indústria, d’indústria cultural. Indústria cultural catalana.

I si hem de tenir cura de les indústries automobilístiques del nostres país, si hem de mimar les entitats financeres catalanes, també hem d’apostar decididament per la indústria cultural catalana.

Hem de crear un marc on, per citar un exemple, l’aposta pel sector cinematogràfic català (tan i tan potent), exemplificat en Pa negre, no sigui una excepcionalitat. I, aquest marc, només es podrà assolir quan el nostre país tingui la voluntat de ser plenament competent (és a dir, amb totes, absolutament totes les competències que té un estat)

I, això, no és bufar i fer bombolles…