La infame, insultant i degradant sentència de “la manada” ha provocat una immensa revolta d’indignació. Primer, perquè davant d’aquest cas mediàtic hi ha milers de casos silenciats, invisibles, d’assetjament, de violacions, d’abusos físics i psicològics… No cal anar molt lluny. Cada dia, a Catalunya, hi ha quatre denúncies per abusos i agressions sexuals. I això només són les dones que han dit prou i han decidit fer el pas i anar a la comissaria i presentar una denúncia, amb tot el que això representa. Però mirem més dades. L’any passat es fan presentar 15490 denúncies; la majoria, un 82,6%, en l’àmbit de la parella i un 17,4%, en l’àmbit familiar. Es van atendre 16054 dones i es van detenir 6252 homes per violència masclista. L’any passat es van resoldre 5272 ordres de protecció, de les quals es van adoptar el 49,5%. La meitat. Durant el 2017 es van denunciar 1330 delictes contra la llibertat i la indemnitat sexual; la majoria de les vícitmes amb edats compreses entre els 11 i els 20 anys. Segons una macroenquesta, un 2% de les dones catalanes han estat obligades a mantenir relacions sexuals contra la seva voluntat, és a dir, han estat violades. D’aquestes, un 59%, han estat violades per un home conegut, del seu entorn. L’enquesta també indica que un 14% de dones catalanes han patit agressions sexuals. Una altra xifra alarmant: de les agressions sexuals patides -i denunciades- per dones l’any passat a Catalunya, un 26% van correspondre a menors de 18 anys.

En segon lloc, la sentència ens ha revoltat per la duresa i brutalitat dels fets ocorreguts una nit de festa en un portal. Cinc homes joves, forts, corpulents (un d’ells guardia civil amb antecedents de violència de gènere i un altre, militar, no ho oblidem), violen, sí, violen, penetrant fins onze vegades, per la boca, el cul i la vagina, una noia que l’únic que podia fer, paralitzada per l’horror, era desitjar -potser resar- i esperar que aquella salvatge tortura acabés el més ràpid possible i que no l’acabessin matant o fent més mal que el que ja li han fet per sempre. Aquells homes van viure els seus instants de mascles, superiors, caçadors, els seus moments de glòria, de bèsties depredadores. I ho van gravar en video: el trofeu. “El poder del lobo reside en la manada” duu tatuat un dels cinc violadors.  El poder del llop. El poder del caçador. El poder del mascle. El poder de la manada. El sotmetiment, la subjugació, l’estigmatització de la presa. De la dona. Una dona que aquells homes van deixar tirada al portal, sense roba, sense telèfon mòbil, plena de semen i buida d’humanitat. Tirada. Llençada. Com un objecte usat. Posseït.

En tercer lloc, pel judici paral·lel que les famílies dels violadors, amb el focus mediàtic i amb la complicitat d’alguns mitjans de comunicació espanyols, han sotmès a la víctima, buscant ni que fos una imatge d’una mil·lèsima de segon que mostrés plaer o satisfacció enmig d’aquella brutal violació; una imatge que demostrés que amb la roba que duia, amb el calimotxo que potser també duia al damunt, delatés que la noia era una fresca, una meuca i una provocadora, i que es va buscar el que va rebre. Amb “jolgorio y regocijo” com va escriure, entre altres estupideses masclsites, el jutge Ricardo Gonzalez a la justificació del seu vot particular en la sentència, que demanava l’absolució dels violadors. Insisteixo: violadors.

En quart lloc, per una sentència que és el reflex d’una societat patriarcal i masclista. Una sentència que condemna els violadors -sí, violadors- per un cas “d’abús continuat” i no per violació. Una sentència que equipara “sotmetiment” a “consentiment” i que ens deixa un precedent terrible. Amb una defensa que disfressava la violació com una disbauxa sexual en grup, amb consentiment de la noia. Una orgia sense fre. Dones, si una nit d’estiu us violen cinc mascles en un portal (un d’ells guardia civil amb antecedents per violència de gènere i un altre, militar), si us penetren onze vegades per tot arreu, si ejaculen dins les vostres entranyes i us queixaleu el llavi i acoteu el cap, aquests violadors només aniran quatre dies a la garjola. Si us hi torneu, si hi ha violència i intimidació (!), llavors potser, només potser, els acusaran per violació i hi passaran una temporadeta més llarga. Però vosaltres sereu mortes. Una més…Dones, esteu desemparades. Dones, esteu sentenciades.

Una sentència exemplar i justa (en aquest país governat pels seguidors dels “novios de la muerte”, amb un procés tan mediatitzat, potser hagués significat un petit bàlsam, potser confortant, per a la víctima. Una carícia a les cicatrius, a les ferides. Però aquesta sentència ha violat per segona vegada la víctima. I a totes les dones.

Però, tanmateix, hem de fer molta feina des de sota. Sobretot nosaltres, els homes. Al costat de les dones, ens hem fet seus els lemes: “NO és no”, #yositecreo i els hem repiulat i  i els hem cridat ben fort. I ens hem desfogat. Hem tret la ràbia, la impotència davant aquesta justícia retrògrada i masclista….

I ara què? Som conscients que tenim molta culpa -gairebé tota- d’aquesta violència?

Estic convençut que als quarters militars dels companys d’aquests violadors -on també hi ha denúncies d’abusos a dones militars- els de la manada són els “putus amus”. Estic convençut que a la majoria de bars d’hòmens, de caliquenyos i carajillo, els violadors de la manada són uns ídols i els troglodites els riuen les gràcies. Riuen i comparteixen els whatsapps d’aquests violadors, d’aquests depredadors que també es feien dir “los disfrutones”, comentaris com “aquí follándonos una los cinco”, “hay vídeo” o “puta pasada de viaje”.

I nosaltres? Què fem quan al gimnàs, un de nosaltres fa un comentari ofensiu a la noia de la bici estàtica? Què fem quan al bar, mirant el futbol i fent una birra amb els amics, fan bromes ofensives a la cambrera? Què fem quan al metro uns nois s’arramblen a una noia i la molesten i la increpen? Què fem quan, a la feina, el nostre cap assetja una companya? Què fem? Riem l’acudit. Mirem cap a una altra banda. Callem. Covards.

Mentres mirem cap a un altre costat i xiulem i fem veure que aquí no passa res. Mentre interioritzem tots aquests abusos -per molt petits que ens semblin-, a les nostres vides, a la nostra quotidianitat; mentre col·laborem a fer que la violència masclista -en totes les seves manifestacions- deixi de ser conductes puntuals d’uns energúmens i ja formi part de la nostra cultura patriarcal; mentres fem que tot sigui normal… sortiran les “manades”.

I, ens agradi o no, conscientment o no, nosaltres, els homes, en serem còmplices.