Quan convides a algú a casa teva, quan obres les portes perquè entri, perquè passi, corres el perill que miri si hi ha pols sota el llit o si has tibat la cadena del wc. Alguns, fins i tot, aprofitaran per cagar-hi, i deixaran el cagalló just en aquell lloc on no puja ni baixa. I marxaran sense llençar l’aigua.

Els has convidat a entrar a casa teva… I s’hi han cagat, tant com han volgut…Això és el que li ha passat al Gerard Quintana. Va convidar a entrar a casa seva, va descobrir les entranyes de la seva intimitat a milers de persones. I alguns, encara s’hi caguen.

He de reconèixer que el Gerard Quintana no ha sigut mai un dels meus ídols. L’esclat de grups com Sopa de Cabra, els Pets, Sangtraït, Sau… va coincidir amb l’esclat també de la meva joventut. Jo xalava més amb l’Albert Pla, amb l’Adrià Puntí i els Umpa-Pah… Tanmateix, els Sopa de Cabra van regalar-nos uns quants temes que ens han acompanyat al llarg de molts anys, cançons que han format part de la banda sonora de la nostra joventut, dels primers casets… La música, de fons, en definitiva, de la part més efervescent de la nostra vida.

Fa pocs dies vaig anar al concert dels Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi. Hi vaig anar, essencialment, pel remember, per la companyia (I, què coi, per anar a un concert, d’una punyetera cegada, on la majoria de gent tenia 40 anys I on s’encenia algun encenedor…)

He de reconèixer, també, que em va sorprendre la 'sortida d’armari' independentista del Quintana. Oportunista? No ho sé. Potser sí. O potser no. Però ni jo, ni tu, som ningú per jutjar-ho. No som ningú per jutjar ningú en temes de sentiments o de pertinença a una causa o a una idea.

Aquests darres dies, el Quintana ha estat insultat i terriblement assetjat (sobretot a través de les xarxes socials d’internet) per parlar en llengua castellana a la seva filla.

A diferència del President Pujol, que sempre ha definit el català com aquell qui viu I treballa a Catalunya, jo considero com a català tota aquella persona que vol ser-ho. I crec que l’element essencial per voler ser català, és parlar en català.

Tanmateix, a casa, en la intimitat, que cadascú parli com vulgui, sempre i quan respecti la llengua de la terra. I la llengua de la nostra terra (digui el que digui la Constitución Española), és el català.

Tot i que el Gerard no tingui les meves simpaties, penso que molts comentaris que s’han fet a les xarxes socials sobre aquesta actitud –absolutament legítima, només faltaria-, han estat excessiu. No justificaré pas jo al Quintana, però també hem de pensar que a casa seva eren castellanoparlants i ell va optar, en el seu moment, pel català (amb les conegudes excepcions, motivades per l’oportunisme).

A la vegada, si jo mai formo una família, tinc molt clar que a casa meva, la llengua vehicular serà el català, però si hi ha sobretaules on les converses siguin una rica amanida de llengües –castellana inclosa-, millor que millor.

A mi, si el Quintana juga amb la seva filla en castellà o si carda amb la seva parella dient-li coses a l’orella en llengua castellana, tant me fot.

El que em preocupa, realment, és la reacció de la gent, dels que es creuen tenir l’autoritat per jutjar-te, per jutjar els teus sentiments nacionalistes.

I aquest –entre molts d’altres- ha estat i és un dels grans problemes, una de les lacres més importants d’alguns sectors independentistes del nostre país.

Hi ha sectors independentistes en els quals, si no tens un cert pedigree 'indepe', no hi seràs ben rebut, ans el contrari.

Des de fa molts anys, ens alguns grups, especialment en estructures polítiques (assemblees locals de partits, per exemple), si no tens una sèrie de mèrits (gairebé mai intel•lectuals, més aviat en la línia de penjar cartells, fer pintades o fer butifarrades), no ets 'dels seus'.

Aquest ha estat –i és- un dels problemes endèmics d’una part de l’independentisme (de partits, de clans)

I aquesta tendència ha estat, sovint, excloent. En lloc d’abraçar, de rebre, d’acollir qualsevol inquietud, qualsevol gest de voluntat –encara que no tingui pedigree, encara que sigui d’abans d’ahir-, no, aquí, anem a cagar-nos-hi i deixar-hi el cagalló.

Afortunadament, els moviments socials que s’han anat duent a terme en els darrers anys al nostre país –centrats, especialment, a l’entorn de les consultes populars sobre la independència i d’altres moviments-, han obret un nou escenari, un nou espai on tothom és benvingut, on tothom que se sent català, que és català, i vol treballar per l’assoliment de la sobirania plena, ja sigui fent de voluntari o proclamant, en un concert, davant vint mil persones, encara que sigui tard, que coi!, que els únics “Camins” són els que ens porten a la indepenència., aquest serà “dels nostres”. Serà benvingut. Hi serà convidat.

Un dia Catalunya serà lliure

Un dia Catalunya serà un estat. I només ho serà gràcies a les matemàtiques. Quan siguem més que ells. I, per això, no hem de ser excloents. Al contrari.

En lloc de parlar, repetidament, com hi arribarem, hem de començar a parlar què farem l’endemà. I, en aquest demà, Catalunya ha de ser un lloc obert, solidari I tolerant. Hem de construir un estat on tothom vulgui ser català. Així, I només així, ho assolirem. Sinó, quedem-nos com estem: cagant-nos a les cases dels altres. Sense tivar la cadena de l’aigua…