El pròxim divendres 23 de gener, Joan Valentí porta a l’escenari del Teatre de l’Aurora l’espectacle Dones del 36, un muntatge amb què l’actor igualadí i el dramaturg David Pintó fan un homenatge a les dones que van lluitar per la igualtat, la justícia i la llibertat durant la Segona República i la Guerra Civil. Dones com la Tomasa Cuevas, Marina Ginestà, Mercè Núñez o Les Tretze Roses. Dones valentes. Dones valentes és el títol del llibre de la nogensmenys valenta periodista Txell Feixas, un altre homenatge, aquesta vegada a les dones revolucionàries que lluiten contra el patriarcat secular que domina la política, la cultura i la societat a Beirut, a Gaza, a Rojava, al Kurdistan iraquià, a Síria. Dones anònimes que lluiten per sobreviure, que lluiten per drets essencials. Que lluiten per existir. Dones valentes.

N’hi ha arreu, de dones valentes. Com les dues antigues treballadores “en règim intern” --podríem dir-ne “esclavatge”-- que han acusat Julio Iglesias de tràfic d’éssers humans i agressions sexuals durant l’època en què van estar al seu servei a les seves luxoses mansions del Carib. Les dues dones, valentes, han donat els seus testimonis, punyents, al també valent portal ElDiario.es --en un treball periodístic d’investigació de més de tres anys-- i en un documental televisiu. També van denunciar formalment Julio Iglesias, el passat 5 de gener, a l’Audiència Nacional espanyola, de la mà de l’organització internacional Women’s Link Worldwide. Són la Rebeca i la Laura. Dues dones valentes.

No jutjarem Julio Iglesias. Vagi per davant, com sempre, la presumpció d’innocència. Ja ho faran els jutges. Però hem de criticar i denunciar alguns tsunamis que ha provocat aquest terratrèmol a milers de quilòmetres, concretament a Espanya. L’Espanya obscura i retrògrada. En primer lloc, s’han alçat mans (i ja sabeu com s’alcen, aquestes mans, oi?), criminalitzant les víctimes. S’han alçat veus, com les del líder ultradretà Santiago Abascal o d’Isabel Díaz Ayuso, donant suport explícit al presumpte agressor. “Madrid jamás contribuirá al desprestigio de los artistas y menos al del cantante más universal de todos”, ha manifestat a les xarxes la presidenta de la comunitat de Mdrid, que va atorgar la Medalla d’Or a Iglesias el 2018, tot afegint, que “las mujeres violadas y atacadas están en Irán, con el silencio cómplice de la ultraizquierda”, menyspreant així totes les dones que han patit, pateixen i, malauradament, patiran agressions masclistes.

És l’Espanya enyoradissa. L’Espanya que enyora temps passats. Els temps del cagaelàstics i els anys que van venir després, anys de “todo atado y bien atado”. És l’Espanya que admirava Julio Iglesias quan sortia als programes de televisió presumint d’haver follat amb més de deu mil dones. Als mateixos shows televisius on acariciava i petonejava sense consentiment les convidades. L’Espanya que reia i aplaudia i admirava el delinqüent Jesús Gil fumant havans i bevent xampany al jacuzzi envoltat de les Mama Chicho. És l’Espanya que té com a ídols individus com el Dioni, que reia les pel·lícules masclistes del Pajares i l’Esteso, o els acudits de “mariquites” de l’Arévalo. L’Espanya de les tardes de diumenge als toros. L’Espanya dels homes que “me gustan las mujeres, me gusta el vino, y si tengo que olvidarlas, bebo y olvido”. És l’Espanya que idolatra els corruptes dels Borbons. És l’Espanya que té aquests referents i no altres, com les investigadores científiques, que han de marxar a altres països; com les metgesses, les infermeres, les mestres i professores, les bomberes, les pageses i, fins i tot, les dones que fan feines a les llars, com la Rebeca o la Laura, dones humils, sovint sense estudis, vulnerables. Però valentes.

Els testimonis de la Rebeca o la Laura sobre els abusos patits a “la casita del terror” són estremidors. “Me tuvo durante horas pasándole la lengua por el ano, porque él sentía mucho dolor y eso lo calmaba”. Paraules que descriuen un home que no té res a veure amb aquella imatge de melós cantant de melodies d’amor. Iglesias s’afegeix a una llarga llista d’homes poderosos acusats d’abusos. Com un altre “espanyolíssim”, Plácido Domingo, que es va justificar de les acusacions d’abusos manifestant que abans aquestes actituds no es qüestionaven (!). Homes que, des de la talaia de la fama, els diners i el poder, se senten legitimats a fer amb les dones el que els passi pel cap (o per la cigala). Homes que són més “truhans” que senyors.