El vaig trobar passejant pel carrer. Feia anys que no el veia. Vaig intentar calcular la seva edat. Uns setanta, més o menys. No n’estic segur. Semblava més jove. Caminava d’aquella manera tan seva, amb l’esquena recta, el cap ben alt. Elegant dins la senzillesa.

Mantenia aquell aire d’actor de cinema, de galant del Hollywood dels cinquanta. Alt, ros, ulls blaus, somriure agradable, cos atlètic… Tal i com el vaig conèixer, ara fa prop de trenta anys. Era el meu mestre.

Durant l’estona que el semàfor va romandre en vermell, vaig recordar imatges de l’escola, dels companys, del mestre.

Com a l’emotiva pel·lícula Herois, van desfilar davant meu imatges, nostàlgicament, records, olors… La BH, les caniques, els walkman, l’UHF, el io-io, el Verano azul, el Naranjito, els primers petons…

Principis dels vuitanta. Als hermanos Maristes. Escola religiosa, amb reminiscències d’un franquisme que no marxava ni amb lleixiu (mestres castellanoparlants, el santcristu penjat damunt la pissarra, les fileres amb el braç a l’espatlla del company, òsties –de combregar i a la galta-, discipilna, 'buenos días tenga usted senyor director'…).

Quaranta adolescents –amb les hormones accelerades i una pilota-, suats, juganers, atrevits… a l’aula. Nois de tots els estrats i classes: el fill dels més rics i el fill dels més pelats. El més llest i el més ruc. El més gamberret i el més educat. Catalans i molts, molts, castellanoparlants. Amb aquest panorama, el meu mestre sí que era un heroi…

Al meu mestre li agradava l’esport. Fou, de jove, un bon jugador de futbol. Vaig recordar com esperàvem, frisosos, el partit de futbito que, el darrer dia de curs, ens enfrontava els alumnes i els mestres, i en el qual, s’alliveraven sovint, tensions acumulades. El mestre era un defensa segur, intel·ligent, amb un joc elegant. Com a l’aula.

Vaig recordar les seves classes.

En aquella ressaca postfranquista, el mestre ens donava classes de llengua i literatura catalanes (eren les classes que es feien en català…). També ens va donar geografia de Catalunya (encara guardo el llibre, de color blau, amb el mapa del nostre país a la coberta, com un tresor).

Vaig pensar que, gràcies a ell, vaig començar a encuriosir-me, a sentir-me atret, a estimar d’una manera diferent la nostra llengua i les lletres catalanes. A sentir I a estimar, d’una manera diferent, el meu país.

Avui, quan els nostre sistema educatiu i la nostra llengua es veuen amenaçades, quan la situació dels mestres és tan precària, penso en el meu mestre.

El semàfor es posa verd.

Tinc pressa. Accelero.

El miro, de reüll, passejant encara.

Voldria aturar-me. Baixar del cotxe. Seguir-lo una estona. Aturar-lo. Preguntar-li com està. I donar-li les gràcies

No ho faig. Potser perquè faig tard. Potser perquè em fa vergonya.

El proper dia, si el veig, ho faré.

Gràcies, Josep

Gràcies, mestre.