Diumenge al migdia. Fa calor, molta calor. El sol esclata de ple a les taules metàl·liques de la plaça i enlluerna l’home que llegeix el suplement dominical. S’ha deixat les ulleres de sol. Punxa una oliva. A la taula del costat, uns joves s’escuren els llavis i les genives. S’acaben de llevar. Amb la ressaca dels cossos, s’espolsen la mandra amb petons i carícies. A la taula veïna, dues senyores ben pentinades els miren de reüll. Fan el vermut. Fot un dia de collons!

Passa la cercavila (les dues dones, en català, en diuen ‘pasacalles’). Uns artistes amarats de suor, fan moure uns bitxos gegants al ritme de la xaranga. Una rua de quitxalla es barreja amb pallassos, mags, acròbates, saltimbanquis i una noia que fa espases, gossos i barrets amb globus de colors. Gresca i xerinola. Igualada, durant el cap de setmana, és una festa.

Com un miratge, la ciutat grisa, avorrida, deprimida, la ciutat sense feina, la ciutat aturada, es disfressa i es dibuixa una rialla a la cara. Surt, momentàniament, del coma induït. I somriu…

I en Miquel somriu. Mira la seva filla, la Marta, la Marta petita, com balla i canta les cançons dels ‘Trescaires’, el seu grup d’animació favorit. Se les sap totes. Juganera, amb un somriure delator, li diu al pare que li vol per un petó. Quan s’ajup, li llença confeti de colors que ha anat recollint amb les seves mans menudes. És feliç.

L’endemà dilluns pel matí, els escombriaires esborren els darrers rastres de la festa, del miratge, de l’oasi. La ciutat es treu el nas vermell. Torna a les aigües estancades.

La cua, dilluns pel matí, dóna la volta a la cantonada. En Jaume agafa el seu número en una d’aquelles màquines semblants a les que donen torn a la carnisseria. Té el 117.

Fa nou mesos que va perdre la seva feina. Una bona feina. I no l’agafen enlloc. A la cua, els minuts passen lentament. Molt lentament. A l’atur, els mesos li han passat volant. El rètol lluminós crida el 23. Badant, el pare recorda la Marta, la Marta petita. La Marta que volia un gelat, que volia el cd dels ‘Trescaires’, que es delia per un gosset fet amb globus inflables de colors. Pensa en tot el que no li pot donar. Pensa en la Marta que ha crescut, en la roba i les sabates que li ha de comprar… En les vacances que no tindrà…

Criden un nou número. En Miquel s’eixuga els ulls, carregats de tristesa, i es posa la mà a les butxaques de la camisa buscant el paperet del torn. I, al fons de la butxaca, hi troba bocinets de confeti de colors. Engrunes de felicitat. I somriu.