Aquest dimarts hem acomiadat un conegut que ha mort massa aviat. Ple de vida. Ple de projectes. Cinquanta-set anys. El dia abans, una persona estimada celebrava l’aniversari. Cinquanta més uns quants. Contrastos. Muntanyes russes d’emocions. De sentiments. Somriures i llàgrimes. Carícies a frec de pell i cops de puny al ventre. Guanys i pèrdues. Sumes i restes. Multiplicacions i divisions. Calor i fred, molt fred. Mirar endavant i mirar enrere. Aixecar-te per assaborir la vida i caure de genolls a terra perquè les cames et fan figa. Espais que s’omplen, espais que es buiden. Plenitud, buidor. Somiar i recordar. La vida i la mort. 

Ella ha decidit celebrar-ho tota la setmana. Cada dia. Cada instant, per petit que sigui. Amb la gent que estima. Amb la gent amb qui conversa. Amb la gent amb qui s’escapa. Amb la gent amb qui cuina, amb qui menja i amb qui veu. I amb qui brinda. Amb la gent amb qui balla. Perquè s’ho mereix. 

Ens ho mereixem.

Viure la vida és celebrar-la. Ja tenim prou maldecaps, patiments, neguits i cabòries per a permetre’ns el luxe de no celebrar la vida. Ja patim massa pèrdues, però celebrar els guanys, per petits que siguin, i que ens enriqueixen, que ens fan més grans. Celebrem els aniversaris, és clar, durant una setmana i, per què no, durant tot l’any! Celebrem les petites coses de la vida. Una conversa. Una escapada. Una copa de vi. Un dinar. Un ball. Un brindis…

I llegir el diari. I assaborir un cafè. Despertar-se mandrós i recordar que és diumenge. El primer glop d'una cervesa. L'escuma als llavis. Entrar en una llibreria i olorar els llibres nous. Fer la migdiada. Mirar com dorm la persona que estimes. Despertar-te al seu costat. Badar pels carrers. Seure en un banc del passeig i veure passar la gent…

Com diu ella: “Viure deu ser això, assaborir cada moment, com si fos l’últim. Tastar, ensumar, i estimar.”

Que demani un desig, que demani un desig!

Un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc…