Llegir el diari, de bon matí. Llepar la punta del dit per passar la pàgina. Assaborir el primer cafè del dia. L’olor del cafè acabat de moldre. Badar. Passejar sense itinerari, ni destinació, ni brúixola. El primer glop de la cervesa. L’escuma als llavis. L’olor de la gespa acabada de segar. L’olor dels carrers després de la pluja. El foc hipnòtic a la llar. Els petons salats a la platja. Mandrejar.

Petits plaers quotidians. Senzills. Com entrar a la llibreria i olorar els llibres nous. Passejar per les parades el dia de Sant Jordi. Passar la mà per la pell dels llibres. Posseir-los. Ensumar-los.

Aquest darrer va ser el primer Sant Jordi sense la Gemma Romanyà Valls. L’any passat, per aquesta data, vam compartir una enriquidora conversa sobre literatura, sobre els llibres que ens han commogut. Les bones converses, un altre petit plaer....

Vaig recordar la gent que, des de la meva infantesa, m’han convidat a estimar els llibres, a gaudir del petit gran plaer de la lectura. Mestres i professors, com el Josep, la Mercè, l’Eugenia, el Jaume... Amigues, com la Marina. Les bibliotecàries, la  Isabel de l’antiga biblioteca infantil Sant Jordi, la Teresa, l’Antònia, la Maria Teresa, la Montse...; llibreters, com l’Ignasi, la Isabel, la Fe... Gent que ha marxat, com el tiet Marc, les seves recomanacions, intercanvis, tertúlies... O el pare, que comprava llibres al Círculo de lectores i que, quan jo tenia 10 anys, em va acompanyar a Cal Jordana a comprar un llibre per a nois grans. Recordo com em vaig sentir aquell dia, ara fa 27 anys. Agafat de la seva mà em vaig sentir feliç, orgullós, gran. Vaig créixer. La Maria de Cal Jordana...

Vaig pensar en la Gemma. Vaig pensar en les converses compartides sobre llibres. En els llibres regalats. Vaig recordar el dia que va dedicar-me tot un matí per ensenyar-me les entranyes de la seva impremta familiar. Viure de prop tot el procés d’edició d’un llibre, d’aquell llibre que acabarà arribant a les prestatgeries de casa nostra, amb el segell “Imprès a Romanyà-Valls, Capellades”. La fressa de les màquines. L’olor dels llibres acabats de fer...

Aquell mateix dia, a la tarda, a casa seva, el Miquel m’ensenyava a l’ordinador les maquetes d’un llibre que havia escrit sobre farratges. Passió per la feina, per les coses ben fetes, pel territori. Passió. Complicitats.

Sonava música, de fons, a la casa. Òpera. La Gemma m’ensenyava els darrers cds i dvds que havia comprat per Internet a Anglaterra i Alemanya buscant sempre les millors gravacions. L’excel·lència. Com el plaer envejat de llegir Austen en la seva llengua.

La Gemma estimava els llibres i la música. I estimava la gent que estimava els llibres i la música. En aquella mateixa casa, al rovell de l’ou de Capellades, va començar a organitzar concerts per donar a conèixer joves intèrprets. Ara és un dels tresors culturals de l’Anoia: el Paper de Música. Mecenatge. Generositat. Entusiasme encomanadís.

Persones com la Gemma són les que ens ajuden a ser més grans, una mica més cultes, una mica més intel·ligents, una mica més sensibles i, potser, una mica millor persones.

Són gent que deixen empremta a les nostres vides.

Il·lustració de Naomí González, alunmna de La Gaspar, l’Escola Municipal d’Art, Disseny i Artesania Gaspar Camps d’Igualada, il·lustraran un article d’aquest espai d’opinió de l’AD