Em costa escriure aquestes paraules. La tristesa, la ràbia, el dolor, la impotència es barregen amb un petit sedant de saber que, malgrat ser un tossut i coratjós lluitador, ja no patirà més. Tanmateix, res no consola. Tremolen els dits. Com costa arrencar les lletres. Era just davant l'ordinador quan fa pocs minuts he rebut la notícia, malauradament previsible, anunciada... Al costat de l'ordinador, embolicat, hi tinc un llibre: Homenatge a Catalunya, de Gorge Orwell. Era per al Josep. Fa pocs dies vaig entrar a la llibreria Llegim i li vaig dir a la bona amiga Isabel que volia un llibre per portar-li a l'hospital. Quina feinada... En té (i llegeix!!!) tants... Amb el Josep ens agradava regalar-nos i intercanviar-nos llibres. Una passió compartida. Feta la tria, amb la Isabel vam coincidir que tenia tots els números que ja el tingués. Així va ser. L'altre dia, quan vaig entrar per la porta de l'habitació, i em va veure amb el paquet embolicat em va dir "tu no falles mai!". Després de desembolicar-lo i veure que, com prèveiem, ja el tenia, em va dir "Toni, ja sé que això no es fa, però, si me'l canvies, tinc un desig, vull llegir Homenatge a Catalunya. Me'l portaràs?" Després d'una llarga conversa sobre llibres, cultura, les eleccions municipals, el procés independentista... ens vam acomiadar i vaig marxar amb un encàrrec i amb un regal: les seves paraules. Em va dir que no havíem de deixar de militar, que no podíem deixar de militar, ja sigui comprant llibres, treballant per la ciutat, treballant pel país...

En Josep vivia apassionadament moltes coses: la seva família, la seva ciutat, els seus amics, la casa familiar, la muntanya, el Barça, la lectura, la conversa, la seva terra... I, el més important: militava activament en totes i cadascuna d'elles. Desgraciadament, he perdut gent que estimava molt i sóc dels que penso que, en la mesura que podem, tenim el deure de procurar, humilment, cobrir l'espai que ens deixen. Tasca impossible. Tanmateix, en aquest cas, haurem de ser encara molt més militants en aquelles coses de la vida i en aquells anhels que compartíem. Fa quatre anys, quan el Josep feia pocs dies que era regidor de Cultura a l'Ajuntament, em va encarregar el pregó de la Festa Major. Em va donar tota la confiança del món (tot i el que s'hi jugava, en la seva "estrena"). En Josep no en va saber res fins al mateix dia del pregó, com un igualadí més. No va fer cap aportació, no va donar cap directriu, no va censurar res. Amb aquesta llibertat, vaig voler fer un pregó diferent: vam omplir els balcons de la plaça de l'Ajuntament amb els protagonistes de la ciutat, els homes i dones que fan que, malgrat tot, aquesta ciutat que el Josep tant estimava, bategui: gent d'entitats, botiguers que han d'aixecar cada dia la persiana, bombers, escombriaires, artistes, avis, infants... I va donar un missatge d'optimisme, de sentir-nos orgullosos de qui som, de com som els igualadins i igualadines. El pregó va acabar amb una enlairada de centenars de fanals encesos cap al cel i amb el lema "Tot el que som capaços d'imaginar, som capaços d'aconseguir-ho". Ell era al meu costat. Recordo l'emoció als seus ulls. El Josep va fer seu aquest lema. I es va imaginar moltes coses. I va treballar amb passió per aconseguir-les. I els igualadins, els catalans, ens l'hem de fer nostre. I imaginarem. I ho aconseguirem!

El Josep era un apassionat conversador. No oblidaré mai llargues converses (i algunes discussions, perquè amb ell sempre ens déiem el que pensàvem, ens agaradés o no) sobre política, sobre dretes i esquerres, sobre religió, sobre l'església, sobre el nostres país, sobre somnis compartits de llibertat que (i ara faré una cosa que sempre retreia d'alguns dels meus escrits, com són els renecs), cagumdéu!!! ell ja no podrà viure. Amb una "verda" a les mans (així és com anomenàvem a la Voll-Damm), també parlàvem del Barça i de les noies boniques que passaven per la plaça. A patir d'ara, les "verdes", seran més amargues.