Ambler Hodges Moss, un ciutadà nord-americà de setanta-tres anys, culte i educat, i amb una fisonomia típica dels ianquis jubilats —amb una coroneta calba i lluent i unes galtes rosades—, va viure dos anys al nostre país, del 1964 al 1966, en plena dictadura franquista. N'Ambler Moss fou un immigrant 'de pas', no com els milers d'espanyols que, durant aquells mateixos anys, arribaven a l'estació de França en ferrocarrils com 'el sevillano', amb el ventre ple de fam i una maleta carregada d'esperança. Durant aquells dos anys, Ambler Moss fou vicecònsol dels Estats Units a Barcelona. Benvingut Mr. Moss... Però no us imagineu un diplomàtic anant de cacera il·legal, pescant truites estabornides als pantans o fumant havans a la seva llotja habitual a la plaça de braus... Durant la seva estada a Catalunya, en uns anys foscos i convulsos de repressió del règim de Franco, Ambler Moss fou testimoni directe de la lluita antifranquista, de la lluita per la recuperació de la llibertat i la democràcia per part del poble català.

Avui, més de quaranta anys després, i amb un català excel·lent, les paraules d'Ambler Moss —tot parafrasejant el seu admirat Gaziel—, alerten que el debat actual continua essent el mateix que el d'aleshores: quina mena de gent som?, què volem fer?, cap a on anem?

Com a catalans i catalanes, tots i cadascun de nosaltres hauríem de plantejar-nos aquests interrogants. I mirar de respondre'ls. Per a Moss, Catalunya 'no és un país indecís', sinó que 'es troba en un camí de decisió permanent'.

Moss té raó, però amb tota la humilitat del món m'atreviria a afegir-hi que —fins ara— aquest 'camí de decisió permanent' ha estat fet, pas a pas, des de fora. I a nosaltres, no ens han deixat decidir.

Amb la celebració de les consultes populars sobre la independència que s'estan celebrant, en diverses onades, arreu del país, el poble català vol, per una banda, expressar la seva voluntat legítima d'exercir el dret a l'autodeterminació i, d'altra banda, donar resposta als interrogants plantejats per Moss i que tant de temps portem arrossegant: quina mena de gent som?, què volem fer?, cap a on anem?

Som una mena de gent oberta, plural, acollidora, generosa, treballadora i festiva (ja sabeu, el seny i la rauxa), tradicional i moderna, universal...

Volem decidir, senzillament.

I anem cap a l'assoliment dels nostres anhels i ideals de llibertat..

El 25A ens ha deixat, a Igualada, una ressaca de records, sensacions, emocions, imatges... Als centenars de voluntaris i voluntàries els ha deixat, a més, els músculs (i el cor) cruixits. I a tots i totes els que creiem que la 'democràcia' va molt més enllà del 1978 i d'una 'Constitución' espanyola (que defensa, amb els tancs, la unitat d'Espanya) i que va molt més enllà encara d'una 'transición', hereva del franquisme (que ho va deixar 'todo atado y bien atado'), la celebració de la consulta ens ha deixat més il·lusió i el convenciment que aquest 'assoliment dels nostres anhels i ideals de llibertat' és cada vegada més a prop.

L'expresident dels Estats Units, Jimmy Carter, que el proper mes de juliol rebrà el Premi Internacional Catalunya per 'la defensa de la pau al món i la seva dedicació al desenvolupament econòmic i polític dels més desafavorits', ha encarregat a Ambler Moss un informe sobre la realitat catalana. Carter vindrà ben assessorat. Moss ha afirmat que si un dia, el poble català decideix que vol ser independent, els Estats Units i la Unió Europea hi donarien suport (mentre que Espanya trauria els tancs, recordeu).

Amb testimonis —i altaveus— com el d'Ambler Moss, i amb el ressò que estan tenint arreu del món les consultes populars organitzades a Catalunya, estem situant 'el cas català' a l'agenda internacional. I és aquí on hem d'anar a explicar-nos, on hem d'anar a mostrar quina mena de gent som, què volem fer, cap a on anem. Allí, a fora, al món modern i internacionalista i no a l'Espanya retrògrada. A Espanya, no ens deixen decidir. No ens volen ni escoltar. A Espanya, simplement, no ens hi volen. Doncs... adéu, Espanya!