M’agrada l’olor que se sent al Rec. M’agrada aquesta olor que, d’entrada, et penetra, t’esguinça les narius però que, a poc a poc, s’acomoda al teu olfacte i et recomforta. Ets a Igualada. Ets a casa.

M’agrada passejar pel barri del Rec. M’agrada perdre’m pels seus carrerons estrets, pels aragalls, amunt i avall, tot mirant embadalit la pedra vella i el ferro rovellat que s’hi arrela.

M’agrada la banda sonora d’aquest paisatge. Silenci. Quietud que s’interromp a voltes per la remor de l’aigua que s’escola per la canalera, ara per la fressa d’una màquina moderna que irromp en un escenari on sembla que el temps, un dia, va decidir reposar.

Avui hi aniré. Cap al tard. Quan el sol comenci a mandrejar i maquilli amb tons terrosos, ocres i rogencs, basots, contraforts, gelosies, piques i passeres.

I em perdré, tot badant, per aquest paisatge que agonitza...

I hi tornaré el cap de setmana, quan el Rec és una festa. Quan bombos, sínies i catúfols conviuen, per uns dies, amb penjadors i maniquins, insòlit atrezzo de l’escenografia d’un mercat modern, agosarat i atrevit. Quan la música, la llum i els colors envaeixen les velles adoberies, que es converteixen en extravagants aparadors per a les noves tendències en disseny i moda. Quan l’antic barri industrial, enllà de la muralla i a la vora del riu, és okupat, d’una manera tan transgressora, salvatge i radical com respectuosa i generosa, pel Rec.02 Experimental Stores.

Una ocupació alliçonadora i exemplar.

Perquè el Rec.02 no és una extravagància, no és la masturbació de quatre somiatruites eixelabrats. És un símptoma.

La fàbrica —com a metàfora de l’agonia d’una ciutat— tanca i s’enderroca i al solar s’hi aixequen pisos que romandran buits. El patrimoni arquitectònic es deixa degradar —com a crònica d’una mort anunciada—, amenaçat per una especulació sense escrúpols.

Llavors, un grup d’igualadins i igualadines, gent realment valenta i emprenedora (en un temps en què aquestes paraules no es poden usar gratuïtament), i a través d’un projecte —efímer però que deixa ressaca—, mitjançant una iniciativa que ha situat Igualada en l’escena de la modernitat europea, reivindiquen el respecte per a un patrimoni urbanístic, reivindiquen que la ciutat no oblidi, no en giri l’esquena i miri, d’una manera respectuosa, racional i sostenible, cap a aquest barri industrial, que ha d’esdevenir bressol de noves inquietuds i empreses emergents, socials, creatives i culturals. Reivindiquen, en definitiva, la vida al Rec

Aquest cap de setmana, quan el Rec.02 obri les portes de velles adoberies i ens convidi a descobrir-ne els seus racons més íntims, les seves entranyes, tot remenant i triant peces de roba i complements dels millors dissenyadors del país, em vindrà l’olor penetrant de les pells i pensaré: sóc a Igualada. Sóc a casa.