Personalment crec que tenim una saturació de discussió política al nostre país. A Catalunya estem obsessionats a descobrir qui va guanyar les eleccions perquè en ser catalans volem fer d’allò senzill, una cosa complicada. Per altra part, a tot Espanya estem encarant unes eleccions generals que seran ben interessants ja que per primer cop els espanyols tindran un govern de coalició o un govern amb minoria al Congrés. I també hi ha aquells bojos que no tenint-ne prou amb la política local dels hispans s’obsessionen amb tot allò que passa a Brussel·les. I n’estic ben tip.

És per això que no vull escriure sobre la independència, o el “sí se puede”, o si Europa hauria de fer això o allò amb els refugiats sirians. Per això ja teniu un munt de tertulians a les ràdios que us explicaran què s’ha de fer amb qualsevol qüestió que els plantegeu. Avui m’agradaria despolititzar aquest espai per a fer una reflexió social sobre la tornada a l’escola.

Fa unes setmanes els estudiants de tot Catalunya van tornar a classe després de l’estiu i amb això els pares han estat deslliurats de la llosa de la família estival. Ara ja tenim un munt de nens traumatitzats perquè tenen deures a fer, extra-escolars a practicar i una tona i mitja de materials a traginar entre la seva casa dels afores comprada durant la bombolla immobiliària i l’escola del centre construïda amb ajudes europees que van escapar de la bogeria constructora d’aeroports i estacions de tren d’alta velocitat.

Però avui en dia la modernitat al nostre país no es mesura en escoles o en quantitat d’aeroports visitats sinó en col·leccionables i en l’habilitat de seguir sèries de novetat als Estats Units o a Anglaterra. Com sabem els que ja tenim una edat, o fins i tot dues, els col·leccionables són uns dels símptomes bàsics de l’arribada de la tardor. Tal i com quan arriba el gener una multitud desorganitzada avança decidida cap a gimnasos per a perdre els excessos de les festes nadalenques, aquests dies els catalans assalten els quioscs per a començar a formar-se després d’un estiu de patetisme intel·lectual i personal.

Ja se sap, l’estiu és l’època de la xancleta i com a tal no hi ha manera de ser intel·ligent o elegant en l’era del pantalonet curt o del top. A l’estiu som vagabunds emocionals coberts de protector solar i de cremades que ens portaran cap a malalties desconegudes per a la classe mèdica. I per si tot això fos poc, reguem la nostra consciència amb elements no inclosos en la taula periòdica com són la sangria, la cervesa doble zero, o l’orxata industrial. Tot plegat converteix l’estiu mediterrani en quelcom molt proper a un apocalipsi existencial suat que condueix a una pròpia-comprensió de la misèria del Jo.

 Però quan la cosa comença a millorar i sembla que ens deslliurem de les deu mil onades de calor que tenim cada any, arriba la tardor i ens satura de volums i volums d’autors clàssics o físics importants a les llibreries. És l’operació bikini del setembre i de l’octubre. I com a operació bikini, aquesta serà tan fallida com l’estiuenca. Nines, cotxes, estris de costura, petites reproduccions d’edificis mundials rellevants... tot un seguit de productes que no només capten la nostra atenció quan mirem la televisió sinó que també colonitzen les voreres dels nostres carrers. Sóc del parer que no hi ha manera humana de comprar i acabar les col·leccions ja que jo mateix n’he estat víctima.

Amb totes les queixes que es poden fer derivar de l’allau descontrolat de productes nous per  a la tardor, el pitjor no és això sinó que avui en dia el PIB nacional es mesura analitzant la quantitat de sèries que es poden devorar de maneres més o menys lícites. I com que el món està mal muntat, a l’estiu passem pel nostre propi èxode sense cap possibilitat real de distreure’ns. Però un cop arriba la loteria de Nadal cap a setembre i els marrecs del barri ens assalten amb les seves butlletes, també ens trobem alguns amics que només podem quedar cada sis mesos quan les sèries ens deixen respirar. Sembla que el món s’aturi de juny a setembre i cap televisió del món ens pugui oferir res més que decrepitud creativa de primera qualitat com “Under the dome” –espero que s’hagi entès el sarcasme.

I és així que comencen els atacs per estrès i els nervis innecessaris permetent que les farmàcies facin l’agost gràcies als nostres insomnis serials i els nostres malestars emocionals per no poder esperar a saber què passa en una de les múltiples sèries que seguim. Però això no és el pitjor. Som un país que si un vol veure les sèries com déu mana ha de recórrer a tot un plegat de mecanismes d’allò més curiosos ja que si ens hem d’esperar a tenir els capítols doblats ens hi podem quedar, o si volem veure-ho amb subtítols el dia de l’estrena hem d’anar a dormir a horaris intempestius, o si pensem que Netflix arreglarà res ens equivoquem perquè el seu catàleg arriba capat degut a la política de vendre els drets a canals espanyols que maltracten els continguts culturals tot programant-los en els pitjors moments, o bé repetint-los fins la sacietat.

Així doncs, ja sóc coneixedor dels problemes de la independència, o de les qüestions més roents respecte la política espanyola i la possibilitat d’una victòria de Podemos o d’un president català com l’Albert Rivera, però a mi el que em preocupa és com podré seguir les sèries que m’entretenen i em permeten passar-ho bé sense els mal de caps relacionats amb el procés o la salvació mundial del “coleta morada”.

Per tant, i sense ser massa frívol, vull demanar als polítics espanyols que arreglin la programació de les sèries perquè això també és dret a decidir.