Per tots és sabut que últimament Hollywood no està inspirat. Les seves pel·lícules solen ser “remakes” i seqüeles que proven de fer-nos creure que ens estan explicant quelcom nou, ... però no. Els directius de les “majors” estan massa espantats de perdre milions en un film que potser no ens acaba de convèncer perquè és massa innovador o massa carrincló. Per la seva part, els productors independents cada cop ho semblen menys i no entenen que si els mirem és perquè volem que ens expliquin alguna cosa nova, una nova trama, uns nous personatges i no perquè cada cop més copiïn allò que feien les “majors” en les bones èpoques. En ocasions els productors independents semblen burgesos acomplexats que copien l’art aristocràtic perquè és millor que el seu.

Fins i tot els Oscar de l’any 2014 van ser decebedors. La gal·la en sí fou poc “llegendària”, i les pel·lícules que es van presentar no eren tan imponents com podíem esperar d’una de les maquinàries del màrqueting més importants del planeta. Si ho pensem fredament “Boyhood” ens ha interessat per  ser un experiment que ha durat una dècada; i, “Birdman” ens ha resultat atractiva per una falsa seqüència eterna que hauria de justificar una història una mica endogàmica i poc excitant a no ser que un treballi a Broadway. Per no parlar de l’absència de “Lego. La pel·lícula” que fou injustament ignorada tot i ser una de les grans creacions de l’any anterior.

Amb tot aquest maremàgnum creatiu davant nostre no és sorprenent que cada cop més públic deixi el cinema i comenci a mirar sèries. Segurament el preu de les entrades ajuda a no anar a les sales de projecció ja que pagar 9 euros per veure un film d’estrena no deixen de ser 1500 peles de les d’abans (com m’agrada escriure aquestes coses). Ui, perdó! Si un és d’Igualada amb prou feines  pot veure res ja que s’ha de desplaçar... o sobreviure amb la feinada que fan a l’Ateneu. Però no tot s’acaba amb els problemes de la capital, suposo. 

I de sèries ens alimentem. Des de “Joc de Trons” que els anoiencs coneixem tan bé gràcies a la feinada feta per alguns il·lustres com el Bernat Roca, el David Canto i el Francesc Vilaprinyó, fins a “Fringe”, o “The Americans”, o “Broadchurch”, o “True detective”. I si voleu continuo amb un reguitzell de sèries que tots hem vist més o menys i us demostro que som uns malalts sense amics ni vida pròpia. Ens passem hores i hores davant la pantalla com a treballadors fordistes que necessiten ser alimentats sistemàticament per a  poder seguir produint en les nostres anodines vides. 

Però no estem aquí per a fer psicoanàlisi de boudoir, avui us volia parlar de dos shows nord-americans que considero d’obligada visita. El primer és tot un fenomen: “House of Cards”. Sèrie sobre política americana del canal de televisió de pagament “Netflix” que ens narra la vida i miracles del Francis Underwood i la seva muller, la Claire, qui no es queda enrere en maquiavel·lisme i perversitat pragmàtica. Per altra banda us volia proposar un show del canal HBO, sí, sí, els de “The Wire” i “Sopranos”, anomenat “Veep” per l’acrònim de “Vice-President” en anglès. Protagonitzat per l’actriu Julia Louis-Dreyfus i encarnant a la sots-presidenta dels Estats Units de Nord-Amèrica, Selina Meyer.

Per a aquells lectors que no tingueu ni idea del que estic parlant deixeu-me introduir-vos en aquest parell de creacions de primer nivell. Mentre que “House of Cards” és una sèrie que s’enfronta al món de la política amb la mala llet característica dels maquiavèl·lics i dels conspiradors nats emprant el millor estil de Richelieu o Kissinger; “Veep” ens ensenya la mateixa política conspirativa i perversa però mostrant-nos  uns polítics poca-cosa i menyspreables perquè són com nosaltres, ni més ni menys. Precaris éssers tocats pel patetisme del dia a dia i bocamolls patològics que no saben quan han de dir què i que pronuncien les paraules incorrectes en el pitjor dels moments.

I una cosa que sempre em passa quan engoleixo aquests shows és dilucidar quina és la realitat. Qui és en Rajoy? És el president d’Espanya un estratega com Frank Underwood? Estem davant d’un dels exponents mundials del maquiavel·lisme polític i del laisse faire? Amb això últim em pregunto si la tàctica mariana del no fer res davant dels canvis socials i econòmics és una estratègia refinada per l’experiència o és més aviat una reacció de l’estil “veep”. Coneixent l’individu de manera més o menys televisada i radiada un pensaria que ens trobem davant d’un exemple típic del polític sorgit de l’estil “Veep” que no sap què ha de dir però que és prou intel·ligent com per no dir res. Però també un s’ha de preguntar si els polítics espanyols amb Rajoy al capdavant potser són tan “Underwood” que semblen una mica ruquets, i que si callen és per puteria (perdó).

Pensem en l’exemple del Jordi Pujol i la seva família. Exemple de comportament ètic i polític a ser seguit per tots nosaltres i només és ara que comencem a entendre que com a mínim no va declarar uns diners que van heretar mentre els catalans havien de pagar un impost de successions d’allò més injust. I en Jordi encara és capaç de torejar un parlament sencer –cosa il·legal a Barcelona, per cert- ple de persones com ell, que o bé ens entabanen o ens mostren allò que són. 

En ocasions un es pregunta què és pitjor. Em refereixo a les dues possibilitats, mentre que si els nostres polítics són conspiradors nats ho fan molt bé per aparentar allò que no són i per tant són uns genis de la distracció; però i si és tot el contrari? I si ens trobem davant d’uns polítics que són tan incompetents a l’hora de comunicar que en realitat sí que són manifestacions d’allò que veiem a “Veep”? No sé què em fa més por. Si es passen de llestos fan por, però si són tan rucs com en ocasions semblen vol dir que nosaltres no som pas millors que ells.

Ara bé, el que em faria més por és que els nostres polítics busquessin la seva inspiració en “Game of Thrones” i ens veiessin a nosaltres com a la família Stark? Si així fos ens ho hauríem de fer mirar i potser fins i tot reflexionar abans que sigui massa tard.

Amb tot això exposat només em queda recomanar-vos que mireu una de les millors sèries europees d’aquests últims anys: “Borgen”. Producció danesa que ens narra les aventures i desventures d’una política danesa que prova de sobreviure a les conspiracions i les traïcions que succeeixen al centre del poder de Copenhaguen: Borgen. Aquí és on la política realment pren cos i es manifesta com allò que tots esperem que sigui la gestió amb majúscules. 

Ah! I abans de deixar-vos tranquils us vull fer una reflexió: a Borgen quan hi ha un mínim dubte sobre el comportament ètic d’un dels polítics el fan fora i no esperen que se l’imputi o s’obri una vista oral. Però també hem de pensar que en la política danesa els casos de corrupció existeixen però no són hegemònics com en les terres hispanes on estar imputat és un luxe que ens demostra la qualitat del subjecte.

Potser els nostres dirigents de més alta escala, perquè em temo que els alcaldes, membres dels consells comarcals i de les diputacions no són més que aprenentets, són molt com en Frank Underwood i són capaços de tot, però a la vegada han après que al públic espanyol la millor manera d’enganyar-lo és fer-lo creure que el poble és més intel·ligent que els polítics que prenen decisions i per això es comporten com si fossin rucs.

Fin de cita.