"Apunta-m'ho pel 25"

Som a dia 6. Un jove entra al petit supermercat del barri, agafa una ampolla d’oli i un quilo de tomàquets i es posa a la fila per pagar. Darrere seu arriba una senyora gran, posem-li 85 anys, porta a la mà un paquet de torrades i un formatge d’untar. La fila avança i li toca el torn de pagar a ell, “4€ i mig” diu la caixera, paga i mentre es desa la compra a la motxilla capta la conversa entre la senyora i la treballadora del supermercat. “2€ amb 40, si us plau”. La senyora no obre el moneder, li demana si us plau si li pot apuntar pel dia 25 d’aquest mes, que li passarà a pagar sens falta, com altres vegades. El noi es gira i li paga els 2,40€ que la senyora no té. Ella s’emociona, es posa a plorar i l’abraça, a ell també se li humitegen els ulls i li cau una llagrimeta.

El noi és d’Igualada, la senyora és d’Igualada, el supermercat també. No és un conte amb moralina per reflexionar, no és la història de l’amic del cosí de Barcelona, és un dia a dia a casa nostra, és una situació real. El dia 25 es cobren les pensions i estàvem a dia 6. Quan ell em va explicar el què li acabava de passar, la història em va colpir per l’emotivitat de la situació però, sobretot, per la duresa de la mateixa.

Sentim a parlar de desnonaments, de pobresa energètica, de persones jubilades amb pensions misèrrimes, de taxes d’atur, etc. i tendim a imaginar que això passa lluny del nostre entorn, però només cal veure una assemblea de Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Anoia, plena a rebentar de gent o viure una situació tan senzilla com aquesta per prendre plena consciència que la pobresa i les situacions extremes també estan instal·lades a casa nostra.

Podrà sortir un Rayo Vallecano que pagui el lloguer d’una Carmen Martínez, un jove que pagui 2,40€ o un supermercat que li deixi a deure però, tot i la bellesa de d’aquestes accions, no deixaran de ser un pedaç més per la supervivència del dia a dia, i als nostres barris hi seguiran havent moltes senyores del supermercat anònimes i silencioses convivint només amb la seva misèria quotidiana.

Calen més PAHs que vagin més enllà de l’assistencialisme i de posar pedaços, que empoderin  les persones, que facin entendre que el problema no és individual ni personal, sinó col·lectiu i estructural i també ens falta reflexionar a tots com a societat quantes històries més hem de sentir i quant de properes i dures han de ser aquestes per sortir en massa al carrer i dir que ja en tenim prou.