"Una dona sense un home,

és com un peix sense bicicleta"

Maria Mercè Marçal 

Setembre del 2015, vaig amb cotxe pel centre d’Igualada i en picar amb la vorera aparcant se’m peta una roda (molt hàbil). No, no sé canviar rodes, no en tinc ni idea, i no t’enganyaré, no en sé perquè no se m’hagi petat mai una roda, sinó perquè mai he tingut la necessitat de ser jo qui la canviava i sempre ha aparegut algun home disposat a fer-ho.

Avui és diferent, em nego a seguir sent una analfabeta de canviar rodes i amant com sóc de la meva pròpia independència decideixo autogestionar-ho. Agafo la roda de recanvi, el gat i totes les eines, m’ho miro i decideixo que consultar el llibret d’instruccions és una bona idea, mentrestant inicio una roda de contactes per si algú volta per la zona i em vol venir a fer un curs exprés (perquè m’ensenyi a pescar, no perquè em pesqui el peix). Aconsegueixo contactar amb una amiga que tres dies abans s’havia trobat en la meva situació i ja ha après a fer el canvi de roda, fantàstic!

Arriba i posem mà a l'obra, casualment anem les dues amb vestidet estiuenc però mai ens ha produït massa aversió seure a terra o embrutar-nos per una causa major (o menor). A mode d’estadística, mentre canviem la maleïda roda (amb alguns dubtes que consultem al llibret d’instruccions) passen unes 10 persones, cap dona ofereix ajuda, tots els homes ens pregunten si en volem. Rebutgem totes les ofertes amb educació i quan ja quasi ho tenim, apareix El Salvador!

Pregunta si volem ajuda, diem que no, ens ignora, ens agafa les eines de les mans i es posa a fer-ho ell. Cada nou pas, li diem que no fa falta, que ja ho sabem fer, que merci però que no ens cal ajuda, però no ens escolta, no ens deixa fer absolutament RES. I quan dic res és res (ni cargolar els cargols). Arriba el moment en què necessita tres mans i malauradament ell no les té, amb certa recança ens deixa participar, ens atorga la feina més senzilla i s’apressa a acabar la seva per deslliurar-nos d’haver-nos d’embrutar més les mans. Ens mirem amb incredulitat i amb una ràbia creixent que no som capaces d’expressar més enllà de “no es preocupi, ho podem fer nosaltres”, fins que havent-nos desat la roda punxada al maleter i acomodat bé les eines, s’acomiada convençut que ha fet la bona obra del dia.

Fins que no gira la cantonada no ens desfoguem i traiem la indignació que portem a sobre i el menyspreu que hem sentit. Volem reclamar el nostre dret a poder canviar una roda. I ens preguntem què hagués passat si jo fos un noi (igual d’analfabet per canviar rodes) o si la meva companya fos home, quants haurien preguntat? Què hauria fet el salvador? Com hauríem reaccionat?

Aquí és on apareix la paraula màgica: micromasclisme, micro no perquè sigui petit, sinó perquè és com un microbi, que el portem a dins com a societat i és per tot arreu sense ser-ne conscients, micro perquè el tenim tan assumit que l’invisibilitzem i tolerem. Micromasclisme és pressuposar que pel fet de ser dones no som capaces de canviar una roda, és imposar-nos una ajuda que no necessitem ni volem, és perpetuar el nostre analfabetisme fent-nos la feina, és haver-nos de sentir agraïdes per haver-nos ajudat i sentir-nos menyspreades per no deixar-nos fer, és no tenir dret ni a canviar una roda. Micromasclisme és que ens tractin d’ignorants, d’incapaces, d’ingènues, de dèbils, de delicades i de submises. I, al final, hi ha dies que cansa haver de ser tot això, perquè ser-ho per imposició també és violència, subtil, quotidiana, acceptada, legitimada, però violència al cap i a la fi.

Per unes vides dignes, comencem a no tenir por a prendre’ls les eines de les mans i dir “fins aquí, no et necessito així”?  A no dir gràcies quan no t’estan fent cap favor? I, en definitva, a reclamar el nostre legítim dret a aprendre a canviar una roda del cotxe?

Nota: buscant fotos per il·lustrar l'article només m'han aparegut dones amb vestits molts curts, totalment sexualitzades arreglant cotxes, per això he decidit posar un peix.