Ssss! Silenci, si us plau...

Només els japonesos estan per davant de l'estat espanyol com a país més sorollós del món (dades de la mateixa Organització Mundial de la Salut). Un trist rècord que més enllà de l'anècdota o curiositat, es defineix des d'alguns sectors com un greu atac als Drets Fonamentals que recullen la Constitució, la legislació de la Unió Europea i la Declaració dels Drets Humans de l'ONU. A banda del trànsit i de les obres i discoteques, també es parla de les activitats d'oci en general, que sobretot ara a l'estiu amb diverses activitats a l'aire lliure acaben generant greus problemes veïnals de convivència. I convé tenir present que, a més de la contaminació acústica i de possibles problemes mediambientals, també es poden traduir en problemes físics, desequilibris psicològics i trastorns del son. Hi ha plataformes o moviments ciutadans contra el soroll que denuncien que tot això es produeix sovint per la desídia i la manca de sensibilitat mediambiental dels responsables polítics, que no han sabut ni han volgut impulsar mesures efectives en aquest sentit. Les queixes solen anar en aquest sentit. És cert que recentment s'han fet passos. Alguns ajuntaments aprovant el seu particular mapa de capacitat acústica que fixa els límits de soroll al carrer en funció de la franja horària i de l'ús de cada via pública. La Generalitat amb un reglament per lluitar contra el soroll que amplia i completa la llei que ja estava en vigor des de feia mitja dotzena d'anys (és ‘legal’ fer soroll fins a les 11 de la nit i a partir de les 7 del matí, però durant l'horari nocturn la teoria diu que ara s'és més estricte, per preservar el descans dels ciutadans). De fet aquesta darrera normativa també aclareix les competències de cada administració: justament passen a ser els ajuntaments els que controlen els sorolls del municipi, mentre la Generalitat vigila el de les grans infraestructures i les seves obres públiques. Però potser els passos més significatius han arribat del Tribunal Suprem, que ha reconegut per primera vegada les lesions causades per excés de soroll als veïns d'una discoteca (amb condemna al responsable del local per un delicte contra el medi ambient i indemnitzacions als perjudicats).

A la gent li agrada veure que no queda tot sempre a la teoria; que a vegades de la teoria es passa a la pràctica. Pel bé comú, convé intentar reduir o eliminar el soroll excessiu; i com passa en altres àmbits, quan la predisposició ciutadana no és absoluta o fins i tot és inexistent, s'ha de posar en marxa aquell altre mecanisme que asseguri l'estricte compliment de les normes que limiten tot aquest seguit d'agressions. Sí, la sanció s'acaba convertint en un dels instruments més vàlids per fer seguir unes directrius que, d'altra manera, s'ignoren completament. És l'habitual joc d'anar estirant els drets i llibertats personals fins que acaben envaint els d'altri... Que els qui no dormin sigui perquè així ho han decidit, i no perquè uns tercers els ho facin impossible.

Oriol Solà i Prat