95 anys d’una vida, un testimonial aniversari per a la Neus Català

95 anys de vida són se sumen a pesar prou per a reconèixer i/o descobrir la commovedora i prolongada trajectòria d’una dona extraordinària. La Neus Català i Pallejà va néixer un set d’octubre del 1915, als Guiamets, un poblet del Priorat, en el sí d’un estimable entorn familiar. Ben aviat va treballar al costat dels seus en la cooperativa agrícola i, malgrat els tics convencional d’un món eminentment rural, no va escatimar de manifestar-se sensible a la causa republicana bo i incorporant-se a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Tanmateix, tot i l’esclat de la Guerra Civil, va decidir-se a especialitzar-se en infermeria, amb residència a Barcelona, es va comprometre amb la reraguarda, en la secció de propaganda i agitació del PSUC. En tant que infermera dels serveis socials republicans va passar a ser cap de sanitat de la Colònia Infantil Negrín, una missió que va empènyer-la –en dies crítics- a creuar la frontera amb les cent vuitanta criatures que tenia sota la seva tutela. A l’exili, va col.laborar al costat del seu marit amb la resistència francesa tot organitzant a casa seva un centre d’admissió i emissió de comandes i missives, amb un copiós proveïment d’ armes i documentació. La Neus Català va poder servir a la causa i fer d’enllaç fins a la seva detenció, el 1943, a la població de Sarlat, arran d’una traïció. El seu itinerari de reclusió i maltractaments va passar de la presó de Limoges al Camp d’Extermini per a dones i criatures de Ravensbrück, d’on va sortir-ne al cap de dos mesos després de ser objecte de l’episodi selectiu que va obligar-la a un trasllat al Camp de Flossenburg -per a treballar a la indústria d’armament-. D’aquest infern, en va ser alliberada, el 1945, per l’exèrcit aliat. Amb la nacionalitat francesa, amb motiu del seu primer matrimoni, va continuar la seva batalla clandestina contra el franquisme, des de França i des de la pròpia Espanya de Franco. Més endavant, amb altres supervivents deportats, catalans i espanyols, va ser cofundadora de l’Amical Mauthausen. Militant, de sempre del PSUC i de l’actual PCC., també s’ha convertit en una exemplar sòcia d’honor de la Fundació Pere Ardiaca; i al llarg de més de quaranta anys no ha deixat de ser un testimoni viu i activista d’una fervorosa vindicació del Moviment Feminista en pro de la recuperació de la memòria històrica de les republicanes espanyoles deportades als Camps d’Extermini nazis. Avui, amb l’esplèndida vitalitat que li confereixen els seus 95 anys, encara prossegueix amb la comesa d’homenatge a totes les “dones oblidades” de la Segona Guerra Mundial -en tant que honorable presidenta de l’Amical de Ravensbrück- per a transferir a les successives generacions el sensible missatge de no repetir cap mena d’acció d’anihilament humà.