Què és això que et poses a la boca?

Quantes vegades pots haver estat mastegant una mica de copolímer d'acetat de vinil i laurat de vinil gairebé sense saber-ho? Quines coses de posar-nos a la boca, oi? No és res dolent, en principi. Per bé que el nom pugui espantar una mica d'entrada, es tracta, només, d'un nou polímer sintètic que s'ha inclòs al llistat de noves substàncies que es podran incorporar en el procés de producció i que, de fet, respon a una demanda que feia la mateixa indústria d'aquest sector (fins fa relativament poc temps, la base del xiclet era la saba d'un arbre tropical, al què deu el nom; ara es fa amb un plàstic neutre). L'aparició de nous ingredients i de noves tecnologies de fabricació han obligat a actualitzar la normativa referent a aquesta petita llaminadura, que resulta ser tot un món. L'anterior legislació havia superat ja la trentena d'anys i, és clar, ja es començava a fer una mica difícil de rosegar. De retruc, la incorporació d'aquest ingredient també agradarà molt als diversos serveis de neteja de municipis i administracions, ja que té la particularitat d'enganxar-se molt menys a les superfícies, de manera que les tasques per aconseguir exterminar de la via pública aquelles petites taques que s'arrapaven a terra amb tota la força, podrien simplificar-se i esdevenir molt més senzilles. I és que en algunes ocasions s'havien endegat autèntiques campanyes plega-xiclets per intentar eliminar aquest element de goma aromatitzada i endolcida del llistat de béns que formaven part del patrimoni immaterial. I és que, un cop havia complert aquella tasca inicial per a la qual va ser creada, la d'utilitzar-se com a masticatori, era absurd que lluïs com a peça de museu en una galeria tan immensa com és el carrer de qualsevol ciutat.

Si a dia d'avui ja hi ha mil gustos diferents que a vegades ens fan estar una bona dubtant a l'hora de fer la tria, la xifra es podria multiplicar properament, entrant al mercat molts altres sabors (coneguts i per conèixer). Podem trobar-nos aviat amb sorpreses agradables en tastar gustos que ens encisen sense saber ben bé què són... o topar amb algun sabor que fins ara ens agradava i que, en canvi, traslladat al món dels xiclets no ens acaba de convèncer. Tot això després que s'hagi aprovat tot un Reial Decret, que fins i tot ha passat per Consell de Ministres.

La mesura amaga altres objectius més enllà d'eixamplar l'oferta. Així, es volen també reforçar les garanties sanitàries al mateix temps que s'incorporen a la producció els elements més moderns que existeixen a nivell europeu. D'alguna manera o altra, es permet que la indústria estatal del xiclet es pugui equiparar competitivament a altres països. També adaptar la nomenclatura de les gomes naturals a la denominació actual, i establir criteris d'identitat i puresa de les matèries bàsiques. Poc s'ho devia pensar que s'arribaria fins aquí, l'any 1869, aquell comerciant dels Estats Units que va muntar una fàbrica quan va descobrir per casualitat que el trosset de goma que es va posar a la boca tenia bon gust... I això que va començar a comprar xiclet a Mèxic amb la idea de fer-ne pneumàtics, botes de pluja i joguines... però com que el material no era l'idoni, el negoci no va rutllar. Molts fracassos acaben derivant en èxits posteriors, encara que sigui a base de mastegar i mastegar.

Oriol Solà i Prat