Apagar incendis, una qüestió de territori

El coordinador comarcal de l’Anoia d’Unió de Pagesos, Joan Vidal Marsal, destaca que gestionar els boscos és un aspecte clau per evitar la propagació d’incendis. El territori, explica, té una massa forestal molt densa i connectada, el bosc té massa biomassa, fet que contribueix a la propagació del foc, i la no gestió dels últims cinquanta anys ha provocat que qualsevol petit reducte d’arbres – que mai hauria estat considerat un bosc – hagi crescut fins al punt de ser un perill cada estiu. “Venim de l’abandonament absolut”, remarca.

Aquestes masses forestals són espesses i es toquen entre elles, per tant, les flames poden avançar fàcilment i les tasques d’extinció d’aquestes són molt més complicades. Així doncs, els incendis són més grans que mai.

Una solució a aquest fet són els mosaics agroforestals, és a dir, habilitar zones de conreu enmig dels boscos per crear discontinuïtat i alleugerir la quantitat de matèria que pot cremar. Aquesta integració entre medi natural i agricultura augmenta la biodiversitat del territori i forma part del paisatge típic mediterrani, però, amb el decreixement dels espais agraris treballats, el bosc ha anat guanyant terreny a vinyes i camps de conreu sense ús arreu del país. La Direcció General de Polítiques Ambientals i Medi Natural, en el Model de gestió integrada de l’agricultura i el medi natural, destaca que “la potenciació del mosaic agroforestal a mitjà termini és la situació més desitjable enfront dels incendis forestals”.

En aquest sentit, Jordi Reixachs, president de l’Associació de Propietaris Forestals de les Serres de Miralles, Orpinell, Queralt, Collbas i Miramar i alcalde d’Orpí, remarca que a l’Anoia fa uns 50 o 80 anys el territori era, bàsicament, un mosaic amb moltes feixes. “I abans de la fil·loxera encara hi havia menys bosc”. Segons afirma, “el que ara anomenem bosc realment són conreus abandonats”.

Reixachs destaca que el tema va molt més enllà de la gestió de boscos, va de model territorial: “Quin territori volem? Quin paisatge volem? El paisatge que tenim ara no és l’històric de la zona. Hem d’aconseguir una gestió sostenible del territori, no del bosc.” El panorama actual és fruit de l’abandonament dels conreus i l’activitat agrària. Espècies de creixement ràpid com el pi blanc han colonitzat el terreny en desús creant aquestes grans masses forestals denses i connectades.

Tant Reixahcs com Vidal coincideixen a dir que els incendis formen part del cicle natural del bosc mediterrani: es crema i torna a rebrotar. Això sempre ha estat així. Aquests incendis, a més, aclarien el bosc i aquest rejovenia: “quan talles un arbre vell dones vida a arbres joves”, explica Vidal. Abans, però, les masses forestals eren petites i aïllades, “el que eren petits incendis naturals en un territori mosaic ara són incendis de grans masses forestals, molt seques, amb temperatures molt altes i poden ser terriblement violents”, afirma Reixachs.

La situació, a més, es veu agreujada pel canvi climàtic, els episodis meteorològics extrems, que cada vegada són més comuns, han creat una amenaça addicional que abans no existia: la desertificació del territori. Segons explica Reixachs, els grans incendis – agreujats ja de per si per les altes temperatures – poden anar seguits d’aiguats intensos i, alhora, aquests per episodis de sequera de dos o tres anys.

La pluja, en una zona cremada, provoca l’erosió de la terra fèrtil – la comarca té molts pendents i això ho facilita – aquest fet, juntament amb les sequeres, transforma la zona en un paisatge desertificat com el que es pot trobar, per exemple, a Almeria, “aquest perill és molt real”, subratlla, i sovint no es té en compte.

Tot això sona catastròfic – i, de fet, pot ser-ho – però hi ha qui treballa per evitar-ho: L’Associació de Propietaris Forestals de les Serres de Miralles, Orpinell, Queralt, Collbas i Miramar, juntament amb ajuntaments de la vall de Carme, porten 15 anys fent projectes en aquesta línia, de fet, van ser pioners en fer Plans de Planificació Forestal Conjunta per treballar, juntament amb els diversos agents implicats, amb una visió global de territori i planificar punts estratègics per a la prevenció d’incendis.

En aquests últims anys s’ha avançat pel que fa a gestió forestal, “hi ha hagut un canvi de mentalitat per part de la propietat, dels tècnics de l’administració i, de mica en mica, de la societat”, destaca Vidal, “tot i això, encara ens trobem, sovint, amb molts casos en els quals aflora, culturalment, la mentalitat de no fer res al bosc, la no gestió” i la realitat és que la no gestió ha portat el territori a la situació actual.

“Ens sobra bosc, quan s’encén d’una banda no es pot parar. Hem de reobrir, recuperar antigues feixes i antics cultius”, remarca Reixachs. Cal canviar, urgentment, aquesta creença que els arbres no s’han de tallar, “el bosc té una sobreprotecció malentesa”, diu Vidal, “sembla que tallar un arbre sigui un drama, però salva el bosc”. Les masses forestals, doncs, han de ser menys espesses i per aconseguir-ho s’han de fer aclarides, és a dir, treure llenya. L’excés d’arbres no només contribueix a la propagació d’incendis, també evita que l’aigua de la pluja arribi als aqüífers, fet que suposa un problema afegit.

D’altra banda, les actuacions en boscos on no s’hi ha fet res durant anys no es poden centrar en tallar els arbres bons, que ofereixen millor llenya i, per tant, un mínim rèdit econòmic, “el bosc té genètica, si deixem només els arbres dolents seran els que continuaran creixent”, explica Reixachs, així doncs, des de l’Associació fan intervencions en boscos on deixen els arbres bons per assegurar-ne un bon futur, “així invertim en el bosc”.

La sobreprotecció que citava Vidal afecta, fins i tot, a iniciatives de millora del territori: l’Associació de Propietaris Forestals col·labora amb Climark, que ofereix a empreses finançar projectes de gestió forestal multifuncional a través de crèdits climàtics en el marc d’iniciatives de compensació voluntària o de responsabilitat social corporativa, a les empreses, però, els costa col·laborar-hi quan saben que les accions impliquen tallar arbres en lloc de plantar-ne, fet que, socialment, no els dona el retorn que busquen quan inverteixen en projectes d’aquestes característiques com a acció publicitària, fet que posa de manifest aquesta mentalitat massa proteccionista de què ens parla Vidal.

A banda de canviar la mentalitat, la solució passa per activar l’economia agroforestal: recuperar conreus, consumir productes de proximitat, incentivar la sobirania alimentària, la pastura amb ramaderia extensiva – un model molt útil per netejar el sotabosc – i revalorar els productes del bosc i fer que, aquest, tingui un mínim rendiment econòmic, “abans els boscos eren actius molt importants, però aquest valor s’ha perdut”. Si tot això no passa, “serà insostenible i més amb la situació climàtica que empitjora”, subratlla Reixachs. “Els focs s’apaguen tot l’any i es comença amb una bona planificació territorial”.

Així doncs, tenim l’opció de contribuir a la solució: escollint què mengem, què comprem i on invertim també escollim quin territori volem. Si no recuperem ara els mosaics agroforestals, la ramaderia, la pagesia i no donem al territori el valor que realment té, perdrem un paisatge que no podrem recuperar mai.