La bomba que va sacsejar el món

El 7 d’agost de 1945, La Vanguardia Española (LV) es feia ressò del llançament de la primera bomba nuclear contra la base japonesa d’Hiroshima (pàg. 7). El president Truman havia anunciat orgullós ‘la utilització del poder bàsic de l'univers’, i ‘la victòria en la cursa empresa amb els homes de ciència alemanys’.

A La nota del dia (pàg. 6) LV recollia ja els sentiments contradictoris de l’esdeveniment: “El sensacional anunci produeix un doble sentiment d'admiració, perquè col•loca a l'home molt a prop del coneixement total dels secrets més gelosament guardats per la Natura que fa a la constitució de la matèria, i por, perquè el poble o grup de pobles que puguin manejar al seu gust les enormes forces cohesives que mantenen l'equilibri dels cossos, es converteix de fet en l'amo absolut del món’.

L’endemà, aquesta mateixa secció de LV avisava de l’ultimàtum al Japó: “El dilema és viure, precàriament si es vol, o desaparèixer” (pàg. 5). I quan encara el diari descrivia l’impacte mai vist d’Hiroshima, el dia 10 recollia el segon llançament de Nagasaki: “l’explosió més de la historia”(pàg. 6). Nou exemple de l’extraordinari poder de l’energia atòmica, amb terribles conseqüències a partir de petitíssimes quantitats de matèria: la fissió d’un sol kg. de plutoni a 500 metres d’alçada va matar de cop 74.000 persones.

Com és sabut, els EUA van guanyar la Segona Guerra Mundial, i enmig de la Guerra Freda, la dècada dels 70 va ser l’edat d’or del reactor nuclear. Però si el 28 de març de 1979 l’incident de la planta de Three Mile Island va ser un avís, el 26 d’abril de 1986 l’explosió nuclear de Txernòbil comportaria un punt d’inflexió en l’opinió pública mundial. A diferència del passat, semblava difícil que mai més ningú defensés la proliferació d’aquesta energia, malgrat les crisis del petroli que el món havia patit.

Avui, ja fa uns anys que el mur de Berlín es va esfondrar, però la possible utilització militar de qualsevol instal•lació nuclear civil segueix generant atenció sobre tot aquell país que vulgui aconseguir la bomba atòmica. Alguns insums nuclears, especialment el plutoni i l’urani enriquits, serveixen tan per ús civil com militar. Així, la investigació en tots dos camps s’ha beneficiat mútuament, i eludir les normes de control de la proliferació no és molt difícil.

De fet, és el potencial estratègic dels materials nuclears i el risc inherent d’un atac militar o terrorista allò que ha fet tan famosa aquesta energia. El Tractat de No Proliferació Nuclear (signat per la Xina, EUA, França, el Regne Unit i Rússia) parla de “desarmament general i complet”. Però Índia, Paquistan, Corea del Nord i Israel no han signat aquest acord.

A més, l’Iran, en 'el bàndol dels dolents' junt amb Corea del Nord, se sospita que vol entrar al club per la porta del darrera, sense permís de l’anomenada comunitat internacional, un eufemisme que simbolitza l’hegemonia mundial nord-americana. Ja ho deia LV l’agost de 1945: “Un descobriment d’aquesta naturalesa, destinat a ampliar els horitzons del progrés, pot estar en mans conscients, i creiem que hi està; però, pot assegurar-se que sempre serà així?” No obstant, depèn de cadascú escollir qui són els dolents i qui els bons -suposant que aquesta divisió sigui vàlida, és clar-.

La importància de l’energia nuclear és avui relativament molt baixa i tendeix a disminuir: cobreix poc més del 2% del total de la demanda energètica mundial. En concret, 443 reactors generaven el 16% de l’electricitat en 31 països, i els sis màxims productors (EUA, França, Japó, Alemanya, Rússia i Corea del Sud) el 75% d’aquests, en dades del 2006.

Entre les causes que expliquen aquest poc pes global hi ha les pèrdues energètiques provocades pel procés de transformació i el transport. Per això, sorprèn que, sota el pretext de la lluita contra el canvi climàtic, certes veus apostin pel retorn d’aquesta energia; per ells, Hiroshima i Txernòbil semblen simples accidents històrics.

Jordi Gabarró