Com a casa...enlloc? O canviaries de país, si poguessis?

Prop de cinquanta milions de persones de tot el món tindrien com a destí preferent el territori espanyol, unes xifres que estarien en la línia d'altres països com França, el Regne Unit i l'Aràbia Saudita. D'entrada sembla evidenciar-se que, tot i la situació de crisi econòmica que s'ha estès els últims anys, no han minvat les expectatives migratòries de molta gent, sobretot aquella que es troba en una situació de pobresa. Hi segueix havent aquella creença (menys o més fonamentada) que una mica més enllà d'unes determinades fronteres hom hi troba una vida millor. No és estrany comprovar com, segons es desprèn de l'estudi d'una consultora internacional, el 80% dels qui van dir que si poguessin emigrarien residien en un país en vies de desenvolupament; i és clar, voldrien viatjar cap a algun altre país que ja estigués desenvolupat.

Per sort, les dades només responen als desitjos de la població, perquè si algun dia tots aquests desitjos esdevinguessin realitat, tindríem tots un gran problema. D'una banda en alguns països rics es dispararia la població d'una manera alarmant, i passaria el contrari en alguns altres estats (els més pobres) que podrien arribar a quedar abandonats. Si fem cas a l'enquesta, els que tindrien més opcions de perdre bona part dels habitants (ben bé la meitat dels qui hi viuen actualment) serien Sierra Leone, Haití o el Salvador. Podria passar, per exemple, que la població de Singapur acabés triplicant la de l'Aràbia Saudita, la de Nova Zelanda o la del Canadà. O que la meitat dels centre asiàtics emigressin cap als països ex-soviètics (com ja ha fet el 95% dels qui ja han emigrat). Per sort o per desgràcia, sovint aquestes aspiracions dels immigrants topen amb diverses barreres que s'imposen a través de les polítiques d'immigració dels estats. El resultat: o es queden on estaven o s'acaben dirigint a altres països on, sense ser la seva primera opció, els ofereixen més possibilitats.

Els països més 'desitjats', paradoxalment, no estan al capdavant de la llista que recull la Base Mundial de Felicitat (l'indicador combina valoració i esperança de vida). Allí s'assegura que on es viu més anys feliç és a Costa Rica (66,7 anys), seguit d'Islàndia (66,4) i Dinamarca (65 anys). L'estat espanyol no està fins a la setzena posició (amb 58,8 anys) d'una classificació que tanquen Tanzània (14,4 anys), Burundi (14,3) i Zimbabwe, el país menys feliç (amb només 12 anys i mig). La llista la formen cent quaranta-vuit països i cobreix més del 95% de la població mundial.

Així... com és que la gent no vulgui emigrar cap als països on suposadament s'és més feliç? Com és que triïn aquells altres llocs on, aparentment, hi hagi més benestar social i prosperitat econòmica? Pesa més el diner o la felicitat? O resulta que al final els diners sí que fan (encara que sigui una mica) la felicitat?

Oriol Solà i Prat