Quant costa morir-se a l'Anoia?

MARTA VALLS RIBAS

Però més enllà de les diferències, a tot Catalunya, en els últims anys, ha canviat molt la forma de celebració: la vetlla a casa ha quedat reduïda a la mínima expressió, el dol rigorós ja va morir amb el franquisme i, alhora, el número de cerimònies en parròquies també ha disminuït considerablement. Tot i això, la gran majoria de celebracions són de culte cristià catòlic. En el cas de Serveis Funeraris Anoia, situada a Igualada i que, en general, es fa càrrec de les defuncions a la Conca, les de culte catòlic arriben al 90%, encara que només en un 10% s’hi fa també el sagrament de l’eucaristia. I és que la major part de les famílies, sobretot les d’Igualada, Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí, opten per la celebració de la paraula, en què un capellà es desplaça fins al tanatori i condueix la cerimònia, però no es combrega. “Als pobles continuem anant a les parròquies, però a la Conca ja es fa tot aquí, és més pràctic i s’estalvien el desplaçament”, apunta Joan Gabriel, responsable de l’empresa.

En canvi, a l’Anoia sud, on actua principalment el tanatori de Piera, que forma part de Pomfusa, la proporció de misses és més elevada. “La gent dels pobles prefereix acomiadar-se a la seva  parròquia”,explica Carme Querol, de Pomfusa. En un vers, Vicent Andrés Estellés deia: “A l’hora justa vull que a Burjassot, a la parròquia on em batejaren, toquen a mort. M’agradaria, encara, que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?» I que li donen una breu notícia: «És el fill del forner, que feia versos»”. No és el mateix morir al poble que a la ciutat i, per això encara avui, en la majoria de petits pobles de la comarca, el nombre de celebracions a la parròquia supera de llarg les que es fan al tanatori. En contra, cal remarcar que a Barcelona, només un 1% de les persones escull la parròquia.

Tot i això, malgrat l’elevat percentatge de celebracions catòliques, cada vegada més, els funeraris amplien les possibilitats. “La nostra sala és multiconfessional, hi hem fet celebracions hippies, de mormons, evangelistes o ortodoxos o un acomiadament senegalès”, assegura Gabriel. Ni el tanatori de Piera, en funcionament des de 2014 (encara que a Martorell existeix des de 1988), ni el d’Igualada, des de 2001, han fet mai cap enterrament musulmà, ja que la gran majoria trien enterrar-se al seu país d’origen.  Pel que fa a l’opció laica, encara que ha pujat en els últims anys, a la comarca no arriba ni al 5%. “A vegades el capellà m’ha preguntat per què hi ha famílies que trien un enterrament cristià si, en el moment de seguir el pare nostre, ningú se’l sap. Podrien haver fet una cerimònia laica si no creuen o no van a missa. En molts casos ho fan per tradició, perquè sempre ho han vist d’aquella manera”, relata el responsable de Funerària Anoia. Sí que és veritat, però, que a Barcelona ja representen el 17,5%, segons dades de Mémora.

És car morir-se?

A banda de la celebració, morir obre un altre debat: el preu. Existeix la idea que morir és car. Determinar què és car i què no és molt relatiu, però sí que és cert que el nombre d’organismes públics que gestionen el servei a Catalunya és reduït respecte la totalitat i, en cap cas, és de manera universal i gratuïta, com sí que ho són l’educació i la sanitat. I és que dels 294 tanatoris, 150 són

de titularitat pública i 144 de titularitat privada. Però dels 150 tanatoris públics, en 101 l’explotació la realitza una empresa privada o mixta. Els 49 restants, els fa l’ajuntament del municipi directament o mitjançant una empresa pública, segons dades de l’estudi de l’Autoritat Catalana de la Competència (ACC) anomenat “L’ús del tanatori i els seus efectes sobre la competència en els serveis funeraris”.

Aquesta primavera, l’Ajuntament de Barcelona d’Ada Colau va intentar impulsar una funerària pública que havia de rebaixar els preus a la capital. Una iniciativa que no va prosperar per falta dels suports polítics necessaris. Un informe a Global Economics Group, encarregat pel consistori, conclou que es paguen uns 7.000 euros per un enterrament. Tot i això, el ball de xifres entre uns i altres estudis varia considerablement, perquè el preu també és molt diferent en funció de les opcions que esculli una família.

A l’Anoia, les tres funeràries que hi operen són privades. A la Conca d’Òdena hi ha la Funerària Anoia, que també acull moltes de les defuncions de l’Alta Anoia en coordinació amb la funerària de Calaf, que no disposa de local propi. I al sud, hi ha el tanatori de Piera. Tot i això, els preus són més reduïts que a la capital catalana, encara que més elevats que en altres zones de Catalunya. Segons dades dels  dos tanatoris anoiencs, el preu mitjà és d’uns 2.600-3.000 euros. “Som una funerària de poble. Jo, l’endemà d’haver gestionat una defunció a una família, me’ls trobaré esmorzant a la taula del costat. M’agrada tractar-los bé”, argumenta Gabriel. Una idea que comparteix Querol, que assegura que ells són “com la botiga de poble, i cuiden la proximitat”.

Per veure com pot variar el preu en relació a la zona de Catalunya l’estudi de l’ACC agafa com a exemple el preu mig d’una sala de vetlla que és de menys de 200 euros al Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, la Val d’Aran, el Solsonès, la  Cerdanya i la Noguera. A l’Anoia val entre 300 i 350 euros, al Barcelonès es troba entre els 500 i els 600 euros i al Bages 961,82 euros, el més car de Catalunya.

Hi ha, però, moltes altres partides que són destacades i que poden variar molt en funció dels desitjos de la família. Es tracta del cost d’arreglar el difunt, de traslladar-lo fins al tanatori, del taüt, la sala de vetlla, les flors, els recordatoris, la cerimònia i el nínxol i la làpida en cas que s’esculli enterrar-lo, i la incineració. Incinerar-se a Igualada costa 690 euros, un nínxol, en canvi, va dels 1200  als 1600 i la làpida dels 800 als 1200. També és destacable, però, que més de la meitat de les persones que es moren disposen d’una assegurança que els cobreix, en gairebé tots els casos, els costos de la seva mort. En l’únic cas que només s’ha de pagar el trasllat del lloc de mort al centre d’investigació, sense tenir assegurança, és quan una persona és donant a la ciència. Un percentatge que a l’Anoia amb prou feines arriba a l’u per cent.