Deixeu que les gallines corrin

De nius minúsculs en forma d'estudis... a pisos extraordinàriament grans per on més aviat et perds. D'espais on cuina i llit i menjador es barallen per no quedar soterrats... a petites mansions on els convidats han de dur la brúixola per arribar a la cambra que toca.

L'oferta immobiliària és summament variada quan parlem de grandària. Tan àmplia com, a vegades, socialment injusta i insultant. Ens passa ben bé el mateix que a les gallines. Les més afortunades tenen a la seva disposició un hotelet amb tota mena de luxes. No és cap metàfora: a la localitat anglesa de Helston hi ha un servei d'hoteleria com a resposta a la gran quantitat de residents que tenen galliners: per als dies en què els propietaris van de vacances, o si deixen la granja per qualsevol altre motiu, un individu va decidir apostar per muntar aquest tipus de negoci, cuidant les aus. I li funciona. La mar de bé!, a més. Tant, que ja us podeu oblidar de portar-li les gallines durant aquest 2011, perquè ja ho té tot reservat. Grans extensions per passejar, sense perill de guineus, llits de màxim confort... I per inversemblant que pugui sonar, l'hotel també compta amb un servei per cuidar els pollets i un altre per incubar els ous que ho necessitin. O no és inversemblant, això? No els faltarà pas res, a les gallines que tinguin la sort d'allotjar-s'hi. I en canvi, a l'extrem oposat hi ha aquelles altres que viuen (o malviuen) amuntegades en habitacles de poc-més-d'un-pam per poc-més-d'un-pam. I en molts casos encara “compartint pis”. Una tortura. Pel simple fet d'haver nascut en un altre barri. Trist. No massa diferent del que passa amb les persones, certament. Però poden albirar temps millors...

L'any vinent entra en vigor la nova Directiva sobre les gallines ponedores a la qual s'haurien d'adaptar les nostres granges seguint la proposta del ministeri de Medi Ambient, i Medi Rural i Marí. Una de les principals novetats: s'obliga a canviar les gàbies de reixa per sistemes que millorin el benestar de les aus. Des de diferents associacions d'animals ja s'ha aplaudit aquesta necessària adaptació per la qual hauran de passar totes aquelles granges que vulguin continuar vivint dels ous de les gallines: es concreten els terminis i els mètodes d'actuació que ha de seguir el sector avícola per anar abandonant un ja-gairebé-primitiu sistema d'aplegar gallines. Però no en tenen prou; perquè mentre quedi una sola gàbia tindran motius per lamentar que els animalons poden i haurien d'aspirar a unes condicions millors. A una ja-de-per-si trista vida de la ponedora, que es limita a menjar i a fer ous, no cal que a més li limitem aquest petit gran plaer de poder-se moure (que tots anhelem quan ens manca). Els qui han viscut en un pis de dimensions reduïdes sabran que, malgrat poder desenvolupar totes les tasques imprescindibles per a la supervivència humana, a vegades cal una mica més de marge que permeti pensar que la llibertat s'acaba una mica més enllà d'on acaba el teu cos.

Cada individu sap l'espai que necessita per sentir-se a gust. És molt subjectiva, la comoditat. I per a segons qui, uns pocs metres poden resultar suficients. A vegades amb poc n'hi ha prou. Però si alguna regulació fixa un mínim no es pot quedar massa avall. Caldria garantir aquell topall que ens asseguri que el benestar no en surt perjudicat. Com en les gallines. Una millora en la qualitat de vida d'uns i altres s'ha de traduir també en una millora de la qualitat dels fruits i productes que n'obtenim. S'ha de notar. Per ous.

Oriol Solà i Prat