I demà ja serà quan m'escups a la cara?

Ja fa temps que molta gent ha perdut els modals i el respecte als altres, però la novetat és que ara, a més, també ha perdut la vergonya. Tants estudis i investigacions com es fan a l'actualitat en tots els àmbits, seria interessant poder estudiar l'evolució històrica de les escopinades al carrer. I sobretot descobrir, precisament, com l'avenç cronològic d'aquest art de l'escopinada ha anat lligat a una pèrdua significativa del sentit de culpabilitat de qui la practica. Si fa uns anys enxampaves algú que ho feia, era més aviat des de la distància i aprofitant que havia badat i no havia detectat la teva presència. Vaja, que els qui n'eren practicants ho feien mig dissimulant i buscant algun racó poc transitat. Però els temps han fet que aquella pretesa clandestinitat sigui ara ja del tot inexistent; ni tan sols es busca mínimament. I no només la joventut és protagonista d'aquests episodis. També la gent gran ha anat perdent el pudor que podia representar el moment d'expulsar aquella matèria menys o més líquida que feia nosa al coll. Als uns i als altres ara ja no els suposa cap problema compartir escenari en el moment d'escopir al terra, encara que sigui a poc més de quatre passes d'on tu et trobes. I això si no tens encara més mala sort i arribes a capturar alguna d'aquelles gotes soltes que surten desviades, disparades en alguna direcció diferent a la trajectòria que marca el gruix principal del producte expulsat. Bastant repugnant, certament.

També ha canviat darrerament i de forma significativa la reacció i resposta quan hom es troba en una situació d'aquestes. Abans era habitual interpel•lar l'escopinador amb aquell clàssic 'Això també ho fas, a casa teva?', que el feia avergonyir i, en molts casos, també li feia passar les ganes de tornar-hi. L'esbroncada, però, serveix de ben poc, ara. Ans al contrari: no només et planten cara sinó que encara en pots rebre algun insult de torna. Potser per això, a dia d'avui més aviat tendim a acotar el cap per intentar ofegar la vergonya aliena, i evitem buscar brega tot i saber que es tracta d'una actitud reprotxable i llastimosa que convindria denunciar i eradicar. El pitjor de tot és que aquests individus que són capaços d'escopir-te gairebé als peus, marxen encara amb el cap ben alt, orgullosos de la seva estúpida gesta. De ben segur que molts voldrien tornar-los allò que els ha caigut a terra. Com en altres casos, no falten els qui (agafant-se al clàssic 'ull per ull') serien partidaris de retornar a aquests galifardeus el mateix regal que han estampat en alguna rajola o en alguna paret. Rebrien un càstig just, com a mínim, no? En definitiva: qui estigui lliure de pecat... que els tiri el primer `lapo´.

Oriol Solà i Prat