Una espera que desespera

societat

Dimecres, 30 juny 2010. 03:00. Redacció AnoiaDiari.

D'un cop d'ull

Diuen que una dotzena de persones mor cada dia a Europa esperant rebre un òrgan. Vaja, que cada dues hores l'espera desesperant d'una d'aquestes persones que intenten salvar la vida arriba al final. I a un final que no és precisament el que han estat desitjant les últimes hores o dies o mesos o anys. La targeta de donant és un document que ens podem fer ara que estem vius, que certifica de la manera més clara i precisa el nostre desig de ser donants i que, un cop deixem de ser-hi, permet als professionals sanitaris extreure els òrgans sense excessives problemàtiques burocràtiques.

Si teniu la sort de no pertànyer al nombrós col·lectiu de ciutadans que espera algun dels òrgans per seguir amb una vida quotidiana el més normal possible, poseu-vos per moments en la seva pell. L'angoixa constant que ha de suposar penjar d'un fil ben prim, la resistència del qual no només depèn d'una anhelada donació, sinó que després encara ha de passar pel sedàs de la compatibilitat. I més sabent que pots ser una de la dotzena de persones que el dia següent haurà esgotat de sobte el compte enrere. Segons les principals organitzacions de pacients i trasplantats, aquesta xifra es podria reduir amb més informació pública.

Justament l'estat espanyol és l'únic indret on ha anat augmentant any rere any el nombre de persones que cedeixen els òrgans, a banda de ser el país amb una taxa de donants més elevada del món. L'any passat es van arribar a fer més de quatre mil transplantaments (gairebé la meitat de ronyó), que van ser possibles gràcies als més de mil sis-cents donants (són dades de l'Organització Nacional de Transplantaments).

Es treballa per sensibilitzar tantes persones com sigui possible, informant-los de les necessitats dels malalts que viuen en espera. Una altra de les principals línies de treball: animar la població a fer-se donant, així com remarcar la importància d'informar d'aquest fet als familiars (es donen casos en què la família ignora aquesta voluntat, fins al punt que el 17% acaba negant-se a fer la donació dels òrgans). No cal dir que l'alentiment burocràtic que suposa aquest desconeixement es pot acabar traduint en una malaurada pèrdua de vides. La millor manera d'evitar confusions es materialitza en forma de document: la targeta de donant, un bon certificat per deixar clar que vols ser-ne. Sí, sempre és un tema delicat plantejar-se donar permís als professionals sanitaris perquè et puguin extreure els òrgans si mai arriba el moment... però sempre és millor fer-ho quan s'hi és a temps.

I, per cert, en alguns casos també es pot fer la donació en vida (pràctica que va en augment els últims anys i que a l'estat espanyol està autoritzada des del març; fins aleshores estava prohibida). Sol ser un ronyó. Es fa la donació sense saber qui en serà el receptor, i mantenint sempre l'anonimat.

També una bona notícia com és la reducció de la sinistralitat a les carreteres és tradueix, paradoxalment, en un efecte negatiu per a les donacions: el descens dels accidents de trànsit fa que sigui necessari i urgent incrementar les donacions en viu. Algun voluntari o voluntària? Si ens intentem posar en la pell de les persones que viuen en espera d'un òrgan potser ens costa una mica menys aixecar el dit.

Oriol Solà i Prat