L'exercici físic per als escolars obesos, obligatori per llei?

Està bé que es fomentin activitats centrades en l'àmbit esportiu, i més si es parteix de la base que en alguns casos (aquells en què la família deixa de preocupar-se pels hàbits dels fills) aquesta serà l'única activitat que impliqui una determinada mobilitat i acció per part de l'alumnat. Quedaríem sorpresos si ens diguessin la quantitat exacta de joves que surten de l'escola i se'n van directament cap a casa, on s'amorren a la pantalla de l'ordinador, i la pràctica d'alguna mena de modalitat esportiva es veu reduïda, en el millor dels casos, al fitness que puguin fer si per entrar a casa han de pujar i/o baixar alguna escala (les dades asseguren que només el 40% dels menors en edat escolar participen en algun tipus d'esport al centre escolar, situant la taxa d'activitat física en joves entre les més baixes d'Europa, al costat de Grècia i Portugal).

En les dues darreres dècades, l'obesitat infantil s'ha triplicat i ja afecta el 14% dels infants (dades de la Societat Espanyola de Cirurgia de l'Obesitat). El panorama que també hi ha a nivell mundial fa que qualsevol iniciativa sigui vista d'entrada amb bons ulls, i és que per primera vegada a la història es dóna la surrealista situació que el nombre d'obesos ha superat el de famolencs i malnutrits, que no són pocs. D'aquí que es vulgui posar fil a l'agulla. La llei entrarà en vigor a finals d'aquest 2010 o bé a principis de l'any vinent. De moment ja s'ha elaborat l'avantprojecte d'aquesta norma, i el text compta amb el vist-i-plau de les comunitats científiques. En principi simplement es recomanarà als col·legis que desenvolupin programes específicament dirigits a nens i nenes amb problemes d'obesitat, que per exemple podrien incloure la bicicleta estàtica, la natació o gimnàstica. Però és important que el programa es posi en marxa amb l'elegància que es reclama, evitant de totes totes que es pugui acabar estigmatitzant la criatura. No tindria cap sentit si la iniciativa hagués d'implicar una diferenciació entre els diferents alumnes per qüestió de la seva massa corporal, sent així fàcil que es puguin arribar a sentir discriminats. És clar que, al mateix temps, no deixa de ser un dels principals reptes de l'educació d'avui: poder tractar de forma personalitzada a cada un dels estudiants, facilitant-los aquelles eines i coneixements que més s'ajustin a les seves capacitats d'assimilació i aprofitament de les mateixes. Pot semblar contradictori, certament. Però no ho serà si es fa amb el tacte necessari. Potser per això aquesta futura Llei de nutrició intentarà explotar el vessant menys competitiu de l'esport perquè sigui més fàcilment adaptable a les necessitats específiques de cada alumne, i que no sigui un obstacle per a ningú (tant és així que el programa inclou les anomenades ‘àrees d'acondicionament personalitzat’).

El que sí que s'ha pogut constatar en estudis anteriors és que un programa ben estructurat d'activitats físiques a l'escola millora l'estat físic de la canalla i també en disminueix el greix corporals. Però alguns experts consideren que, actualment, les classes de gimnàstica a les escoles estan desfasades temporalment; no han variat des de fa dècades i difícilment promouen l'exercici físic entre els estudiants amb problemes d'obesitat. Els experts demanen canviar les prioritats alimentàries; es tractaria d'orientar o de reorientar l'alimentació. Així, potser sembla que tingui més sentit la mesura de retirar les màquines que venen pastisseria industrial. L'objectiu no és altre que evitar que ells siguin els qui escullen què mengen (s'insisteix en què no hi ha aliments prohibits però sí alguns que són més recomanables que altres). Més control dels menús dels menjadors escolars o la formació dels pares en nous hàbits es plantegen com a línies de treball complementàries. En definitiva, una de les claus és aconseguir dietes equilibrades, un repte que de fet és aplicable a tots i cadascun de nosaltres.

Oriol Solà i Prat