El festival de la cirurgia... o com posar el cos a punt per a l'estiu

L'operació bikini no és cap miratge. Primer s'intenta amb menús especials i molt exercici. Però quan la dieta no ha funcionat o si es fa massa feixuga, queda sempre un darrer recurs. I ben bé la meitat dels pacients obesos hi recorre i decideix sotmetre's a una tècnica de cirurgia els mesos previs a l'estiu. Tres de cada quatre són dones (d'entre els 30 i els 45 anys, segons apunten des de diferents clíniques), però els últims anys ha aparegut un nou perfil: el dels joves barons que decideixen sotmetre's a una intervenció a causa de l'obesitat; uns quants per raons purament estètiques i, la majoria, per qüestions de salut.

Però no tot passa per reduir panxa. El que uns es volen treure d'una banda, altres s'ho afegeixen una mica més amunt. Així, les intervencions d'augment de pit han incrementat un 40% els primers mesos de l'any, confirmant la tendència ascendent experimentada l'any passat (la demanda de mamoplàsties va repuntar un 30% tot i la crisi econòmica). Si a l'arribada de la temporada estiuenca li restem aquells tres o quatre mesos que fan falta perquè els pacients es puguin recuperar del tot, no se'ns fa estrany que els mesos de març i abril siguin els que es fan més operacions d'aquest tipus (el clima també és el més propici: la temperatura resulta idònia per als dies de postoperatori). Constatat: la crisi no ha frenat els augments de pit.

I és curiós com, quan es perd la por i es fa el pas, ja s'aprofita per matar dos ocells d'un tret. Un de cada cinc pacients dels qui es decanten per la cirurgia per raons estètiques es fa dos o més retocs en una mateixa intervenció: una abdominoplàstia i una liposucció, un 'lifting' i una blefaroplàstia (treure les bosses dels ulls), una mamoplàstia i una rinoplàstia (al nas) o una otoplàstia (a les orelles). El principal problema, no obstant, el tenen aquells qui (com sol passar a vegades) porten la pràctica a l'extrem. Així, els darrers anys s'ha detectat un augment de casos de dones addictes a qualsevol canvi estètic que puguin aplicar-se per millorar l'aspecte. A aquest fenomen se li ha posat el nom de la 'síndrome de la dona fashion''. Però què passa? Que el món del bisturí no és una ciència exacta. Les liposuccions no sempre queden ben llises, alguns tractaments d'exfoliació (o 'peeling') poden socarrimar la pell, i les injeccions de vitamines poden provocar hematomes. Per si això fos poc, l'ús constant de cosmètics es pot traduir en alguna al·lèrgia, i determinades dietes estrictes poden comportar estries o cel·lulitis. Els metges assenyalen que, en realitat, es tracta de "dones politraumatitzades". Perquè ens entenguem: queden fetes un mapa.

Ara mateix, des dels centres només s'estableix un topall: que la intervenció no superi en excés el temps quirúrgic que manté les garanties, situat en unes quatre hores d'operació. Però... hi hauria d'haver algun altre límit? Per molt que tècnicament es pugui fer gairebé qualsevol cosa, i tenint en compte que hi ha pacients que no saben dir prou, d'alguna manera o altra cal primar la seguretat del pacient. De quina altra manera es pot fixar un límit? O és que tothom és prou conscient per saber fins on pot arribar?

Oriol Solà i Prat