Tenir molts fills... t'eximeix d'escriure un llibre i de plantar un arbre? (conte sense sentit)

Khàlid Abu Abdul•lah vivia sempre obsessionat per seguir les tradicions, fent tot el possible perquè no es perdessin. Mai va deixar de treballar per mantenir-les vives i aconseguir que els seus fills se sentissin orgullosos del seu passat.

Llenyataire de professió, en Khàlid era un maharahà que tenia tantes dones que n'havia perdut el compte. Sí, la calidesa i temperament li anava molt més enllà del nom. De fet, feia mesos que s'havia descomptat de quantes dones havien esdevingut ja mares dels seus fills. I és que havia començat a procrear amb totes les que tenia a l'abast (amb el seu consentiment, és clar).

Una activitat que havia iniciat per culpa d'una preocupació que el torturava: havia sentit a dir que abans de morir, tothom havia d'haver plantat un arbre, escrit un llibre i tingut un fill. I això el tenia gairebé traumatitzat. D'una banda perquè era analfabet i, a la seva edat, es veia incapaç de capgirar mai aquesta realitat.

Diàriament, a més, es comptaven per centenars els arbres que tallava per vendre'ls com a fusta. I és clar, per trobar l'equilibri amb aquests tres elements, arbres-llibres-fills, procurava que el que es perdia d'un pilar es pogués recuperar per l'altre: intentava compensar els arbres que tallava i els llibres que trinxava a base de criatures. Si talava més arbres dels que plantava i no parava de destruir llibres, com a mínim tindria tants fills com pogués, que d'això sí que en sabia.

La febre per seguir les tradicions i els costums locals va portar-lo fins i tot a encomanar a la funerària del poble que, amb lletres ben grosses, a la seva làpida hi figurés com a epitafi un consell: 'procura mantenir les tradicions per damunt de tot'. Però és clar, al cor sempre hi havia aquella rancúnia que l'impedia sentir-se del tot cofoi: ni plantava arbres ni escrivia llibres. I s'hi feia mala sang.

Els darrers mesos, per si fos poc, ajudava el seu germà petit que tenia un negoci de trinxar paper. Com que passava una mala època, el germà gran –que era el rei– havia determinat que en aquella vila totes les novel•les històriques s'havien de triturar. Feien pudor de passat, deia. La gent no entenia que, si per alguna estranya raó que desconeixien, es volia desfer d'aquelles obres, no les fes enviar totes a la foguera.

Però és que a banda del germà que trinxava paper, tenia un oncle que remullant els trossets en feia una pasta que utilitzava per fer nous fulls reciclats (sí, entre uns i altres gairebé aconseguien completar aquell cicle del paper a nivell familiar; només fallava ell, que hagués hagut de tancar el cercle sent un bon trobador, però en va ser incapaç). El cas és que li va tocar destruir llibres, també. I això ja era massa. No només continuava veient impossible la fita d'escriure'n mai cap, sinó que la Tradició el fuetejava mentalment cada cop que se'n carregava un. Allò era irresistible. Del tot irresistible. Fins al punt que s'hi va quedar, d'un infart.

El dia de la seva mort, una trobada familiar d'urgència dels germans del difunt va servir per consensuar el text que guarniria la làpida. Van conservar aquell 'procura mantenir les tradicions per damunt de tot', segons la seva voluntat; però amb lletres més petites tocant la part inferior no es van poder estar d'afegir: 'tot i que si en algun cas has de fer una excepció... tampoc passa res!'.

Oriol Solà i Prat