'No hi ha paraules': Francesc Torralba converteix el dol per la pèrdua en un cant a la vida

FOTOS: JOAN SOLÉ / ANOIADIARI

El filòsof i teòleg Francesc Torralba va conversar amb la professora i llicenciada en ciències religioses i filosofia, Bet Farrés, en el marc del cicle Converses, que organitzen l’AnoiaDiari, l’Enllaç dels Anoiencs i Canal Taronja Anoia, amb la col·laboració d’Ara llibres. Torralba presentava el seu llibre “No hi ha paraules, assumir la mort d’un fill”, que tracta sobre la mort del fill de Torralba i l’experiència del filòsof en aquest tràgic succés i el dol posterior.

El 14 d’agost del 2023 el Francesc Torralba va sortir d’excursió amb el seu fill sense saber que seria el darrer dia que compartirien: l’Oriol va morir en un accident a la muntanya. Aquesta experiència traumàtica va fer que el món d’en Francesc s’aturés i que s’hagués d’enfrontar amb sentiments, sensacions i pensaments difícils. Per poder desfogar el seu dol, va escriure aquest llibre. Davant l’atenta mirada dels assistents al Teatre Municipal Ateneu d’Igualada, explicava com va crear “No hi ha paraules”.

El llibre comença amb el relat minut a minut de l’últim dia de vida del seu fill. “Jo vaig ser l’únic testimoni del seu darrer dia”, va dir amb veu ferma però continguda. “Des de dos quarts de sis del matí fins a la caiguda al buit a dos quarts de cinc de la tarda. Vaig voler narrar cada moment, cada paisatge, cada conversa. Perquè aquell dia va ser meravellós. Així m’ho va dir ell: ‘Sóc immensament feliç’.”

Aquest exercici narratiu, va confessar, ha estat el més difícil que ha fet mai. “No vaig escriure des del que he llegit. Vaig escriure des del que he viscut.” Això li dona al llibre, segons va dir, una veritat que el lector pot reconèixer: “Quan un parla d’allò que ha fet experiència, no li pots dir ‘tu no en saps’”.

El dol: un camí d’onades

L’acte va estar travessat per reflexions profundes sobre el dol i la seva complexitat. Torralba va evitar qualsevol tòpic i va oferir matisos sovint silenciats en l’espai públic. “El dol no és una línia recta. És com les onades del mar: et ve una onada i no la pots suportar. I després, marxa. Però torna. I a vegades, amb una olor o un record, tot et torna a caure a sobre.”

Va parlar també de la culpabilitat, un sentiment que no ha viscut personalment però que reconeix com a devastador en altres pares. “Quan hi ha culpa per entremig, pot intoxicar totalment el procés de dol. I d’això no hi ha fàrmac que alliberi. Què li dones a qui es culpa d’un accident que ha costat una vida? No hi ha cap fàrmac contra els mals de l’ànima.”

Un altre element poderós va ser la reflexió sobre el judici social cap als dolents. “Tots tenim opinions sobre com hauria de viure el dol l’altre: ‘ja fa massa temps’, ‘ja hauria de sortir de casa’, o ‘com pot ser que vagi a un concert només fa dos mesos?’ Aquestes valoracions fan molt mal. Cal que deixem d’etiquetar el temps i l’expressió del dol dels altres.”

El valor de la comunitat i els llenguatges del dol

Torralba va posar èmfasi en la importància de la comunitat com a sosteniment vital. “Un dol solitari ha de ser terrible. Una persona sola davant d’una fotografia cada dia, amb la indiferència de tots… Això és insuportable.” I va remarcar que, en una societat molt atomitzada com la nostra, aquest perill és real. Per ell, la família, les filles, la seva dona i els amics han estat essencials per no caure en un dol patològic.

Va parlar també dels altres llenguatges del dol. “Hi ha llenguatges més poderosos que les paraules: l’abraçada, la llàgrima, la música. La llàgrima és un llenguatge universal del sofriment, com deia Schopenhauer. Però especialment els homes hem estat educats per amagar-la. La censura emocional és un pes que portem”.

Sobre els grups de dol, va destacar-ne la tasca callada i transformadora: “Són grups formats sobretot per dones, que comparteixen experiències i maneres de resistir. Fan una tasca impressionant al nostre país. Són com una xarxa subterrània de suport que gairebé mai surt als mitjans”.

Vèncer el silenci amb gratitud i presència

Un dels grans missatges de la vetllada va ser el valor del present. “No posposis. Diu Sèneca: ‘Tens la certesa que demà hi seràs?’ Jo no sabia que aquell dia seria l’últim amb el meu fill. Si ho hagués sabut, li hauria dit moltes més coses.” Aquest aprenentatge ha marcat un canvi de vida: “Ara soc més agraït en vida. Quan vaig anar a veure un professor meu per donar-li les gràcies, em va dir: ‘Aquí no ve mai ningú a agrair res’. És que sempre ens esperem massa.”

També va alertar del risc de morir en vida, una mort espiritual que arriba quan no hi ha horitzó, ni propòsit: “És morir abans de morir. Arrossegar els peus pels carrers sense estímul per viure. Hi ha persones que es moren així, atrapades en una enyorança que eclipsa el present”.

Fe, esperança i una cançó

En parlar de la fe, Francesc Torralba va ser sincer: “No puc demostrar res. És només fe, i res més que fe. Però per mi ha estat un antídot contra la desesperació i la buidor. No demano a Déu que em tregui les pedres del camí. Li demano força per treure-les jo mateix.”

El final de l’acte va ser especialment colpidor. Es va escoltar “Felicitat imperfecta”, una cançó escrita per la seva filla Anna, com a homenatge al seu germà. En paraules del pare: “Has fet el més difícil: transformar el dolor en una obra bella. Això m’enorgulleix com a pare.”

La lletra, plena de nostàlgia, amor i presència, ressonava amb les paraules que Torralba havia anat dibuixant durant tot l’acte: “És difícil trobar paraules quan no n’hi ha. Però estaré bé. I sóc aquí. Sembla irreal, però està passant”.

Una vetllada inoblidable, íntima i serena, que va demostrar que, tot i que no hi ha paraules suficients per al dolor, hi ha gestos, veus, textos i presències que poden sostenir-lo. Francesc Torralba, fidel al seu compromís vital i intel·lectual, va oferir el que millor sap fer: posar llum en la foscor i sentit en el buit.