La ‘fuga de cervells’, una realitat també a l’Anoia

Després de llicenciar-se en alguna especialitat científica, existeixen bàsicament tres opcions. Una és simplement anar a treballar. Una segona és començar un màster o postgrau. Finalment, també es pot iniciar un tercer cicle per tal d’optar al títol de doctor. Els estudis de tercer cicle, que solen tenir una durada d’uns 4 anys, tenen com a finalitat principal dotar a l’estudiant d’uns coneixements especialitzats en un tema concret. Així, per exemple, en Martí s’ha especialitzat en una tècnica làser molt particular que s’emmarca dins l’àmbit de la física experimental.

Beca? Contracte?

Normalment pels estudis de tercer cicle l’estudiant aconsegueix finançament (beques) d’alguna institució pública o privada: Ministeri, Generalitat, Universitat, diverses fundacions... Les possibilitats d’aconseguir finançament depenen bàsicament de l’expedient acadèmic de l’estudiant i del tema de recerca triat, ja que hi ha temes pels quals es convoquen més beques que d’altres.

En Martí explica que ‘malgrat estar pagat i tenir un contracte laboral, les condicions dels becaris no són excessivament bones. Moltes vegades les universitats s’aprofiten de la figura del becari, la més dèbil dins la jerarquia universitària, obligant als estudiants de tercer cicle a fer classes, a pagar-se desplaçaments per assistir a congressos... S’ha de dir, però, que en el meu cas m’han tractat molt bé’.

Després del doctorat

‘Un cop s’obté el títol de doctor és quan la cosa es complica. En aquest moment tens el títol acadèmic de rang més alt al qual es pot optar, ets un investigador format però... què fas?’, diu en Martí. Una opció és buscar feina en una empresa. ‘Si has fet el doctorat en principi és perquè t’agrada la recerca, i per tant intentaràs buscar feina en un departament de R+D (recerca+desenvolupament). En àmbits com els de la química la cosa és més o menys factible. Ara bé, per als físics això és difícil: la majoria d’empreses a nivell espanyol-català no requereixen d’investigadors físics en els seus departaments de R+D ja que la inversió en aquest departaments és més aviat baixa’, explica. Per tant, si es vol buscar feina en l’empresa privada, gairebé s’ha d’acabar anant a l’estranger.

Però marxar també és el camí per als que volen seguir en l’àmbit acadèmic, on les exigències són molt grans: Es demana publicacions a revistes internacionals, haver participat en congressos, i es valora molt positivament l’estada a fora. Per això en Martí, que és doctor per la Universitat de Barcelona, marxa aquest maig a la Universitat de Princeton (EUA). Pràcticament era l’únic camí, ja que ‘si es vol optar a una plaça fixa de professor universitari a Catalunya s’exigeixen 2 anys de desvinculació del teu centre’. En el seu cas, tant la llicenciatura com el doctorat els ha fet a la UB, i aquesta és la millor universitat espanyola de física, així que no pot escollir: ha de marxar a l’estranger.

El que costa és tornar

‘Un cop estàs a l’estranger costa molt tornar. És cert que hi ha programes per tal d’ajudar al retorn dels investigadors (com ara els programes Ramon y Cajal), però són insuficients’, diu en Martí. Així doncs, emprèn un nou camí als EUA, en principi per un any, tot que hi ha possibilitats de quedar-s’hi un any més. ‘I el meu desig és que, després d’aquest temps, pugui tornar per quedar-me en una universitat. Però per això he de publicar molt, anar a molts congressos... Per això la recerca en ciències acaba sent tan vocacional: t’ha d’agradar molt per passar per totes aquestes dificultats sabent que no aconseguiràs, en el millor dels casos, una plaça fixa fins als 35-40 anys’.