Ha deixat de ser un mite: Internet crea addicció

Avui se celebra arreu el Dia d'Internet. Ningú discuteix l'autèntica revolució social que ha suposat l'aparició de la xarxa de xarxes. Ni del ventall pràcticament il•limitat de possibilitats que ofereix aquesta eina, una nova finestra al món que sovint esdevé de gran utilitat, però que també pot arribar a convertir-se en una arma perillosa. Ja no només per la proliferació d'actes delictius que n'ha incentivat el seu ús generalitzat, sinó també pel mal ús que en puguin fer determinats usuaris. Un mal ús que a vegades passa per excedir-se en el nombre d'hores recomanades que se li dediquen diàriament. I això que a qui ho pateix no li acaba de donar mai aquesta sensació d'excés.

Definir l'addicció a Internet com a mite o com a realitat s'ha convertit en objecte de debat de la comunitat mèdica. El cas és que, a la pràctica, s'atenen nombrosos casos d'individus afligits per aquesta patologia. Entre la divergència d'opinions, alguns psiquiatres advoquen per la seva acceptació, com una nova variant. Alguns altres prefereixen definir aquest tipus de comportament com un ús problemàtic o compulsiu de la xarxa. També hi ha aquells qui defineixen el problema com un trastorn de control dels impulsos (equiparable, així, al joc patològic o a la cleptomania). Trobem, encara, aquells altres qui asseguren que és arriscat plantejar-ne l'ús problemàtic com una patologia independent.

Per als qui es troben (o coneixen algú que es trobi) en aquest camí, el millor que es pot fer és intentar capgirar com sigui aquesta tendència marcada per un ús inadequat. Però... per on passen les solucions? D'entrada, per limitar el temps d'ús. És bàsic. Però per aconseguir-ho és probable que serveixin algunes recomanacions com la d'afavorir altres comportaments agradables, fomentant l'ús adequat del temps lliure. Caldria que les persones afectades s'aturessin uns instants i procuressin restablir prioritats i jerarquies. Si un mateix percep que pot estar sobrepassant aquest llindar aconsellable, ja té molt de guanyat. Li costarà menys o més esforç, però és probable que se'n surti. Ho tindran més difícil aquelles altres persones qui, a banda de no adonar-se'n, rebutgen i critiquen els qui intenten fer-los obrir els ulls. La negació serà constant. No deixa de ser una reacció pròpia d'algú que depèn cegament d'una substància o element. El principal esforç hauria d'encaminar-se aleshores en intentar derivar-lo cap a algun especialista. En aquells casos en què la conducta estigui relacionada amb altres trastorns, convindrà subministrar els medicaments que el metge consideri oportuns. Entre tots plegats hauríem d'aconseguir, en definitiva, que una mala praxis no pugui carregar-se totes aquelles virtuts que representa Internet i la seva evolució.

Oriol Solà i Prat