M'ho va dir un ximpanzé!

Un parell d'aminoàcids d'una proteïna relacionada amb l'aparició del llenguatge formaria part del mecanisme biològic que ens permet desenvolupar aquesta capacitat (petits canvis en aquesta proteïna poden comportar un efecte en sèrie que va poder influir en el desenvolupament de la nostra parla). Segons els mateixos investigadors que exposen aquestes afirmacions, la conclusió avalaria les diverses teories que assenyalen que els humans i els ximpanzés podem arribar a compartir entre el 95 i el 99% del codi genètic.

No deixa de sobtar que entre algunes races de cavalls, d'altra banda (com el de tir belga, el hannoverià o l'andalús, entre altres), contenen a la seqüència de l'ADN l'existència de més d'un milió de diferències genètiques entre elles. I en canvi un sol gen, un de sol, ens permet parlar als humans i no a altres primats. Parlant de cavalls, per cert, segons han constatat diversos científics, comparteixen amb l'ésser humà gran part d'un mateix ADN (això és positiu tenint en compte, per exemple, que els equins pateixen més de noranta malalties hereditàries similars a les nostres, d'aquí la importància de recerques en aquest àmbit, com va ser la descodificació del genoma del cavall domèstic que ha resultat ser increïblement semblant a l'humà).

Quan es comença a jugar amb els gens, els resultats poden arribar a ser o bé espectaculars i productius o bé desastres espantosos i escandalosos. Entre els primers casos podríem citar, a tall d'exemple pràctic, la conservació dels tomàquets que arriben a aguantar frescos molt més temps gràcies simplement a la genòmica, si se suprimeixen els enzims que en promouen la maduració (alguns d'aquests tomàquets transgènics mantenen la textura i la fermesa fins a quaranta-cinc dies després de ser collits, en comparació amb els convencionals que ja comencen a encongir-se i a arrugar-se en només quinze dies). No deixen de ser transgènics, això sí. Del segon cas, dels resultats que acaben en fiasco, ni en tenim moltes dades ni deu convenir que ens n'assabentem massa; ens esgarrifaríem si coneguéssim els detalls tots els experiments que no acaben de fructificar.

Podem quedar-nos amb la tristesa del fet que no puguem mantenir converses amb primats no humans malgrat aquesta proximitat genòmica; però podem alegrar-nos perquè, gràcies a aquesta realitat coincident, ens ajuden a avançar en el camp de la Medicina (tot i que justament si poguessin parlar, segurament ens dirien de tot menys ‘bonics’ quan experimentem amb ells). Sense anar més lluny, una teràpia gènica amb un gen humà ha aconseguit augmentar la massa muscular i la força en micos. Aquest mètode podria permetre tractar la greu debilitat muscular associada amb una varietat de trastorns neuromusculars (com l'esclerosi múltiple i la distròfia muscular). En casos així l'experimentació genètica aporta solucions gairebé miraculoses. És clar que en altres contextos, quan se'n fa un mal ús i s'exploren els límits als què es pot arribar a fer o fins i tot s'opta per anar més enllà, salta l'alarma de perill. Perquè... si el nostre genoma s'assembla tant al del mico i al del cavall, com és que a vegades som capaços de fer animalades que superen de llarg el que cap d'aquests animalons s'atreviria mai a fer?

Oriol Solà i Prat