Iaia Toneta: "Nadal a casa nostra, una festa maca perquè sí"

Vaig sortir al balcó a regar els geranis, que mira que els tinc preciosos i llueixen que són l’enveja del veïnat, i no us podeu imaginar el susto que vaig tenir quan veig veure allò, pobra de mi. Clar! Tingueu en compte que visc en un quart pis, i que gairebé em foto de cap balconada avall del bot que faig fer. Però és que hi havia un home penjat de la meva barana! Us ho podeu creure? Del crit, la Isabel, la meva filla, va sortir a veure què passava i m’ho va explicar tot, com si allò tingués alguna mena d’explicació.

«Els nens han volgut penjar un Papà Noel, que ara està de moda i fa més Nadal.»

Més Nadal, diu… Coi de borinots, els meus néts. Com ha de fer més Nadal un home penjat dels barrots del balcó? Les llumetes, val! Unes estrelles… També! Però un ninot com aquell que semblava un espantapájaros… Tan vermell que es devia veure des de dalt de la Tossa! Doncs resulta que el Papà Noel aquest és un senyor que porta regals als nens de tot el món la nit de Nadal, i els deixa llaminadures als mitjons que pengen de la llar de focs. Als mitjons! Ja veus, quina generositat! A no ser que siguis Pau Gasol i calcis un 50 i escaig, no te val la pena! Ah, amigo! Doncs tindràs competència, a casa nostra, que li dic al ninot aquell. Que a casa nostra tenim un tronc d’allò més eixerit que a canvi de quatre garrotades ens caga regals! El Tió! El Tió de tota la vida. El Tió d’antes! Allò sí que és una cosa maca perquè sí, petits i grans al seu voltant, cantant la cançó i aixecant la manta per veure les llaminadures, els bombons i els pals de selfies aquests moderns…

Des de luego, en general, les coses nadalenques abans eren més maques. I encara sort que algunes aguanten, oi? El dinar de Nadal, per exemple! Aquell escudella que bullia a foc lent durant hores, dies i potser setmanes, amb aquells galets que s’anaven fent grans i grans… De vegades són més grans que el plat i tot! L’arca de Noè! L’arca de Noè, per exemple, era un galet que es va anar fent gran, gran…i hi cabien un munt d’animals! Ves que a Déu Nostru Senyor no se li escapés de les mans una olla d’escudella i ens volgués fer creure que tot plegat va ser un diluvi universal, i aixins carregar-nos les culpes a nosaltres… I la carn d’olla? Que bona! Amb unes pilotes grosses com globus de l’European Ballon Festival! Bueno… Ho hem de reconèixer, catalans. Molt de goig al plat no fa, aquella carn bullida, però és tradició. Els restaurants moderns de les estrelles no et portarien mai a taula un plat com aquest. Però mira que arriba a ser bo! I després, per acabar de fer un pet, que un cop a l’any no passa re, vinga torrons i neules!

Però la teca és només una excusa. Una excusa per reunir tota la família al voltant de la taula. Tots ben mudats amb la roba que han comprat a les botiguetes aquestes modernes del Rec… I és igual si se’t presenta la neboda amb un xicot nou que resulta que vota a Ciudadanos! O si el nét s’ha fet un altre plíncing a l’orella i ja porta tants claus que sembla la locomotora de l’Estació Vella! És igual! És Nadal i tot és amor i alegria! Encara que te facin enfadar una miqueta, no pots fotre pel cap l’espardenya a un familiar. Bueno, sí que es pot: al Ramon, al meu marit, si que li llanço, però és per despertar-lo de la migdiada que fa al sofà després d’afartar-se com un lladre i ha d’escoltar el vers que el Biel, el nét més petit, recita damunt la cadira. El vers de Nadal: una altra tradició preciosa. A més, amb quitxalla tan acostumada al teatre, que van a la Mostra, els surt un espectacle fantàstic!

Ara! El pessebre no hi pot faltar, a casa! Aquells pastorets que van fent camí cap al portal de Betlem, amb el nen Jesuset a la menjadora, i la Verge Maria i Sant Josep observant-lo amb alegria… Ep! Ja ho sabeu, oi?, que el nen Jesús no es pot posar al pessebre fins a la nit de Nadal? Que us veig a venir! Que vosaltres sou dels que munteu a finals de novembre i apa! Feina feta! No, no, no! S’han d’anar apropant els reis i els pastors a mesura que passen els dies… I el caganer? El caganer m’agrada molt! S’ha d’amagar entre el suro i la molsa. I el normal, el de tota la vida! Que ara es fan caganers de personatges coneguts per fer la broma, i no! Bueno, és que no acabaríem mai. Hauríem de fer dos pessebres: el normal i el de caganers! Amb el Mas, el Junqueras, el Pablo Iglesias, el Rajoy… I a mi, el cul del Rajoy, tampoc és que me faci excessiva il·lusió de veure! Una altra cosa seria tenir els caganers del Marc Castells o del Jordi Riba, oi?

Però no només és Nadal dins de casa. Als carrers d’Igualada també es respira l’esperit nadalenc. Bueno… A uns llocs més que d’altres, oi? Al centre, sobretot. Es nota que és on hi ha les botigues, i l’ajuntament, i és per on passa la cavalcada de reis, i on es mou el quarto, vaja… Jo, que sóc dels Set Camins, perquè tinc calendari i sé el dia en què vivim, que sinó… Però no m’agrada queixar-me, encara que sembli mentida. No sóc com aquella gent que ara critica que la ciutat porti quatre o cinc anys amb els mateixos llums de Nadal i antes criticava el gasto que suposava posar-ne de noves cada any. O si la pista de gel de Cal Font és un gasto que es podria evitar. O si hi ha massa arbres de Nadal escampats per la ciutat, i algun són lletjos de nassos… No, no! No ho critico pas.

Clar! Menció a part mereix la nit de Reis. Els carrers d’Igualada s’omplen de mainada, d’il·lusió, de regals, d’olor de tortell de massapà… i de papers de caramels! Igualadins, igualadines, gent de l’orient que ve a treballar aquella nit… Si us plau us ho demano! Els papers dels caramels a la paperera, que per això en posa l’ajuntament! Que després vénen els de la Tele 3 a gravar com els patges pugen als balcons amb les escales, que és una cosa única al món, i fem una mica el paperina, mai millor dit. Ai, el patge Faruk, que en té, de feina, amb tots vosaltres…

Això sí! Per Nadal ha de fer fred, encara que no ens convingui pels ossos! I si neva, molt millor! Que no hi ha re més maco que una blanca Navidad! No entenc la gent que marxa per les festes de Nadal a llocs calorosos, a Acapulco o Honolulu o la porta d’entrada del Corte Inglés o vés a saber on. Per Nadal, cada ovella al seu corral amb l’estufa posada, sempre s’ha dit. Clar que, a l’hemisferio sur, celebren Nadal a l’istiu. Cara que hi penso, com deu ser? No m’imagino tota la família reunida amb el plat d’escudella fumejant a taula, i vestits amb sandàlies i calça curta, mentre a la tele fan una reposició de Verano asul! Quina poca gràcia, el Nadal a l’istiu! I quin poc Nadal! No, no! Ha de fer fred! Ens ha de caure el moc, per dir-ho d’una altra manera, sinó no és Nadal!

Bueno, que de coses maques per Nadal en tenim un munt, no us les faré descobrir jo ara, pobra de mi, però tampoc cal que ens posem les mans al cap quan veiem que els altres ho fan diferent. Qui sap? Potser és la seva, la manera adequada de fer les coses. O no! O potser no n’hi ha cap, de correcta, que total estem convertint el Nadal en una festa per gastar i gastar, i amb tot això l’esperit vertader es veu tan poc com aquells nens jesusets petitons d’aquells pessebres tan macos que fan dintre de closques de nous. I les tradicions, al cap i a la fi, també van evolucionant. Abans era tradició portar els números amb llibres de comptabilitat, i ara amb ordinadors! I mentre siguem bona gent durant tot l’any, que això si que ho tenim, per Nadal tampoc cal fer gaires extres, eh? Aixins que si vol venir el Papa Noel aquest, el més lògic és que vingui a Igualada, que de mitjons en sabem un niu!

Bon Nadal a tothom, i un millor 2016!