Les infrastructures centren una nova xerrada de 'Voler és Poder'

Pau Caparrós, director de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa i Professor a la Universitat de València, va ser el protagonista de la sessió de xerrades 'Voler és Poder' que organitza La Teixidora, aquest cop dedicada a les infrastructures.

Va arrencar el ponent explicant la història de l'instutut. L’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa (IIVEE) és una institució que agrupa empresaris, professionals i institucions de Catalunya, Andorra, el País Valencià, les Illes Balears i de la Catalunya Nord amb la intenció de fomentar la cooperació entre les regions del Mediterrani nord-occidental, a partir d’unes coincidències històriques, lingüístiques, socials, i de mentalitat empresarial. L’Euroregió de l’Arc Mediterrani (Euram) és un eix amb similituds econòmiques i socials, que està formada, principalment, pels territoris de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra i la Catalunya Nord. L’Euram és una iniciativa que va néixer de l’Institut Villalonga d’Economia i Empresa, amb seus a Barcelona, la ciutat de València i Palma de Mallorca; i que compta, també, amb el suport d’institucions públiques i empresarials de totes aquestes regions. Una dimensió adequada per a les regions europees del futur té uns deu milions d’habitants, i són regions amb intercanvi comercial mutu intens, una interdependència estructural i una tradició, fins i tot d’elements d’ordre històric o cultural, comuns. Aquest és el repte per a l’Euroregió de l’Arc Mediterrani, l’Euram: enfrontar-se a un nou mapa continental europeu i a una nova etapa productiva mundial. L'objectiu de l'Euram: coordinar esforços entre les economies catalana, valenciana, balear, d’Andorra i la Catalunya Nord a favor de les infraestructures de transport que connecten i vertebren aquest territori amb els principals mercats europeus.

El corredor mediterrani

Caparrós va continuar la seva presentació explicant que la regió de l’arc mediterrani ha estat una via poc usual en la reivindicació nacional -no perquè no fos important-, però que ha arribat un moment en què hi ha la necessitat de posar sobre la taula les desigualtats amb l’estat espanyol en el tema econòmic, empresarial i d’infraestructures. Malgrat el dèficit d’inversions, però, als Països Catalans, "l’economia i les infraestructures ens han unit molt". L’exemple de la xarxa ferroviària prioritària aprovada pel Parlament espanyol al s. XIX que suposava un dèficit per al nostre país, es va repetir l’any 2004. Ana Palacio, l’aleshores ministra d’Afers Exteriors, va presentar a la UE la xarxa de transports prioritaris per on s’havien de construir les línies ferroviàries prioritàries, una xarxa que excloïa el corredor mediterrani però fixava el corredor atlàntic (amb un hipotètic túnel de 80 km) com a prioritari.

Aleshores, uns quants experts es van posar d’acord per defensar el corredor mediterrani com a projecte polític, un projecte que avui s’ha sumat també al procés sobiranista. Avui, hi ha una mobilització econòmica i empresarial sense precedents de cooperació entre el País Valencià i Catalunya. És un fet inèdit però treu a la llum un fet: l’estat sempre ha estat en contra del País Valencià i Catalunya, quan les relacions econòmiques entre els territoris dels Països Catalans són una realitat des de l’època dels Consolats de Mar. A tall d’exemple, Caparrós comenta que, fa 20 anys, Banc Sabadell i La Caixa no haurien comprat mai els dos principals bancs valencians. Això està donant un argumentari molt clar de construcció de país. És ben clar que els Països Catalans són la regió de l’estat que més aporta i que més dèficit fiscal té, especialment el Principat.

Davant de tota aquesta situació, Pau Caparrós va posar sobre la taula tot el que podríem fer amb el corredor mediterrani: seríem la frontissa portuària al sud d’Europa. Des que la Xina s’ha desenvolupat, les mercaderies que vénen d’allà passen pel canal de Suez i fins als nostres ports, i d’aquí cap a la resta d’Europa. València i Barcelona construeixen una regió demogràfica, econòmica i empresarial molt potent respecte qualsevol possible frontissa del Mediterrani, i Madrid tem això. Finalment, però, Europa va aprovar que el corredor mediterrani fos prioritari i l’estat espanyol està obligat a construir-lo. A més, les Cambres de Comerç i el món empresarial creu en aquest projecte i ho hem d’aprofitar. En termes de fluxos, el 70-80% de les relacions econòmiques, exportacions, demografia, densitat, etc., ocorren entre València i Barcelona i no entre Alacant i Perpinyà. Un altre exemple que el ponent va destacar va ser que, tot i que el port de València pateix d’un dèficit molt gran d’inversions, a dia d’avui és el port de Madrid, però pot perdre aquesta situació a favor del d’Algecires, perquè els pressupostos continuen sense definir el corredor mediterrani.

Com a conclusió, Caparrós va afirmar que, en el procés de construcció nacional, també hi ha una construcció econòmica i d’infraestructures. L’estat espanyol mai defensarà ni promourà les inversions que es corresponen amb el PIB i la població dels territoris que integren els Països Catalans, i cal la independència per a una millor gestió dels nostres recursos. Ara bé, de cara al nou país que volem construir entre tots, també haurem de tenir en compte l’optimització de les infraestructures. L’estat espanyol ha volgut fer creure que com més ports, més aeroports i més trens d’alta velocitat hi hagi, millor, i, en realitat, això no és així, perquè aleshores les infraestructures deixen de ser rendibles. No hem de cometre els errors de l’estat espanyol: no hem de fer una Catalunya de ciutats, hem de fer unes infraestructures rendibles.