Josep M. Soto explica a l’Hospital d’Igualada la seva experiència a Haití

Dins de les sessions del V Curs de Formació Continuada en Anestesiologia i Medicina crítica que es duu a terme a l’Hospital d’Igualada, el passat divendres 26 de febrer, el Dr. Josep M. Soto va explicar la seva experiència en aquell país en ser traslladat només tres dies després del sisme. Aquesta sessió, però, va ser oberta a tots els professionals del centre, ja que molts dels companys del Soto van voler conèixer de primera mà com van recuperar i posar en funcionament l’únic hospital que va quedar mig en peu de la capital. Un hospital universitari molt important i que a més s’havia quedat sense personal i ple de malalts. 'Tothom va desaparèixer per buscar les seves famílies'-deia Soto. Recordem que la tragèdia va ser el 12 de gener i el dia 13 ja van mobilitzar les unitats que traslladaven. Van arribar a la capital el 16 de gener i el panorama era desolador.

En la sessió va mostrar una gran sèrie de fotografies que el mateix equip del SEM i la resta de professionals de la missió espanyola va anar fent al llarg dels 14 dies que van ser-hi. Edificis destrossats, la major part ensorrats verticalment i sobretot, la quantitat de cadàvers i ferits que s’anaven trobant pels carrers.

8 membres del SEM

Van marxar del SEM un equip de vuit professionals, a més d’altres professionals dels serveis d’emergència (SAMUR, SUMMA, DYA) de la resta d’Espanya. Es va formar un equip quirúrgic d’emergència format per 6 persones entre ells dos anestesistes, dos cirurgians, un traumatòleg i una infermera-instrumentista. Sortiren de la base aèria de Torrejon de Ardoz en un avió militar. En altres dos avions portaven tot el material necessari, la majoria quirúrgic i d’emergència.

Van arribar al campament on estaven situats i no va ser fins el 5è dia que no els van portar els materials. Donaven prioritat a l’arribada del contingent militar i equips de rescat. Soto explicava que es posaven a treballar a les 7 del matí. Del campament a l’hospital havien d’anar escortats per vehicles i soldats de les Nacions Unides per motius de seguretat. Els ferits els portaven majoritàriament les seves pròpies famílies doncs el transport d’ambulàncies era nul. Al quart dia van començar a tenir els ferits organitzats per odre de gravetat i intentar adequar els quiròfans per començar a intervenir. Les intervencions eren complicadíssimes dons molts portaven 4 o 5 dies amb les ferides, amb les conseqüents infeccions, etc...

Va destacar també que no sols hi havien ferits traumatològics sinó psicològics. Hi havia molta gent que a banda de les ferides també patia un greu estat de xoc. Tots els casos i la priorització d’aquests eren sempre consensuats per tot l’equip. 'Decidir qui operen primer i qui no, amb el conseqüent perill de mort o no, és una decisió que no pot assumir una persona sola. Tot s’ha de fer en equip' – diu Soto. I continuava: També ens arribaven ferits de bala, degut al pillatge i a la violència que es va desencadenar els dies després de la tragèdia, per trobar menjar, aigua, etc.'.

Un darrera l’altre

Atenien els ferits contínuament, un darrere l’altre. Tots, però, amb un control continuat. Entraven a quiròfan, els operaven i els posaven a una sala habilitada de recuperació. Operaven entre 10 i 20 persones diàries, sense analítiques ni Rx. No tenien llum, ni aigua ni oxigen els primers dies. Atenien un mitja de 5-6 parts diaris. El doctor va explicar també quins eren els mètodes de les intervencions que feien amb els materials de que disposaven i que havien portat de l’Hospital d’Igualada i en les precàries instal·lacions on eren.

Van ser 14 dies molt tensos però que Soto reconeixia que es quedava també amb alguna cosa dolenta però: 'molt de lo bo'-va dir. Mostrà l’hospital com va quedar després d’adequar-lo per a l’equip de relleu. Els companys i la quantitat de vides que van poder salvar és amb el millor record que es queda.