Laura Borràs: “La unitat entre independentistes és la millor manera de poder avançar per aconseguir la independència"

La Molt Honorable Presidenta Laura Borràs, en el discurs fet en el marc de l'acte institucional de commemoració de la Diada Nacional de Catalunya a Igualada, va apel·lar a la unitat de l'independentisme, "en hores baixes", com va assenyalar. Borràs va manifestar que "la unitat entre independentistes és la millor manera de poder avançar per aconseguir la independència perquè ha estat, quan hem estat units, quan més lluny hem arribat".

Borràs va afegir que "toca fer autocrítica. I toca millorar tot el que no es va fer i el que no s'està fent bé. Perquè tots tenim un memorial de greuges, un memorial de greuges polítics o personals, de retrets, però hi ha un munt de raons més per poder-nos sentir indignats de continuar en la situació en què ens trobem. Mentre l'objectiu sigui la independència, que ho és, les raons per ser als carrers, per estar mobilitzats i per sentir-nos combatius, guanyen sempre, de llarg i per golejada, els memorials de greuges i retrets."

La Presidenta del Parlament també va tenir unes paraules sobre la repressió que estan patint més de quatre mil catalans i sobre els exiliats. "La nostra història és plena de capítols repressius i desfetes com la de l'Onze de Setembre de 1714. Però també és plena, i encara ho serà més, de victòries com la que va representar l'u d'octubre de 2017. Una victòria que, mal que els pesi als que intenten reescriure'n el significat o liquidar-lo, directament, forma part de la història del nostre país com el dia que els catalans, determinats i autodeterminats van respondre els cops de porra amb urnes i les amenaces amb vots. Amb dignitat. Vam sobreposar la por amb esperança i vam contraposar la submissió amb anhel de llibertat. Davant la repressió, esperança. L'esperança i la llibertat que en aquests moments vénen d'Europa i de les victòries judicials a l'exili. Una lluita resilient i constant que alguns s'escarrassen a menystenir, però que, vot a vot i victòria judicial a victòria judicial, ens apropa a un futur de llibertat per a tots. La lluita a l'exili, a l'exterior, ens ensenya cada dia el camí de la lluita aquí, a l'interior. Com? No normalitzant el que no és normal. No facilitant el que no hem de facilitar. Incomodant. O no és incòmode que ens robin el present i que ens robin el futur. Persistint. Perquè persistint recuperarem les llibertats perdudes que ens cal recuperar si volem tenir futur. I tant que en volem tenir de futur! Venim de molt enrere i volem anar endavant, cap a un futur de progrés, de benestar, de pau i de llibertat."

En el seu parlament, Laura Borràs "va posar llum" a la celebració, com a Diada Nacional, una data vinculada a una derrota bèl·lica, afirmant que "el que fem és recordar el darrer dia en què vam ser un país lliure", afegint que "commemorem una diada que, com resen els prolegòmens de la designació de l'oficialitat de la mateixa, feta ja en llibertat i mort el Dictador que va esdevenir un rostre més dels que des de Felip IV i fins a Felip VI han tingut els opressors de Catalunya, "si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats" també porta implícita "una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió". Una reivindicació i resistència que suposaven, també (i ho van escriure l'any 1980) "l'esperança d'un total recobrament nacional" que avui, més de 40 anys després, encara no ha tingut lloc. La Diada Nacional de l'11 setembre, doncs, no ens parla, només, de la caiguda de Barcelona després d'una resistència considerada modèlica per militars europeus de l'època en la confrontació entre els Àustries i els Borbons, sinó que representa el record del darrer moment d'existència d'una consciència nacional forta, sense complexos i sobirana, de ple dret."

Laura Borràs va emocionar el públic assistent a l'acte llegint una carta que l'escriptor Francesc Trabal va escriure a la seva neboda Anna maria quan marcava cap a l'exili:

"Algun dia, Anna Maria, comprendràs per què et parlo de la Catalunya que un dia d'un mes de gener deixàvem d'esquena a França, enllà d'enllà d'Agullana, (...). La deixàrem i no sabíem si per sempre. I ens aturàrem abans de dir-li l'adéu.

Érem una colla de catalans que deixàvem totes aquelles coses per defensar-les. Estàvem muts aleshores perquè sabíem que un crit, una paraula pronunciada en català hauria produït una catàstrofe: hauríem caigut de genolls qui sap si sense coratge de girar l'esquena. Ningú pronuncià un mot. Drets, dalt de tot el cim, els cabells rebent la darrera carícia del nostre Pirineu, teníem les boques tancades, el cor estret, l'ànima eixuta. Quant de temps estiguérem així? Ningú no podrà precisar-ho mai. (...) Ningú no digué una sola paraula. (...) Deixàvem Catalunya per tu. Per defensar-te. Per tornar-te la Catalunya que ens endúiem. Callàvem per poder tornar-te la paraula. Guardàvem la llengua, que anaven a arrancar-te. No sabíem si podríem tornar. No sabíem, no sabem, si mai podrem tornar amb tu, però sabíem, sabem, que la llengua catalana tornaria a tu, que la llengua catalana seria la teva llengua, que tu eres Catalunya i si et deixàvem era per no deixar-te. (...) Un de nosaltres s'ajupí, es posà de genolls en calma i besà la terra. (...) Era l'adéu, era l'arreveure?

(...)

Drets de cara a Catalunya, muts, guardant en el cor el tresor de la nostra llengua, sentírem, això sí, una gran tristesa, una infinita tristesa. No teníem la impressió de deixar Catalunya, la sentíem amb nosaltres, (...) Mai com aleshores, com fins aleshores, confegirem amb unció i a cor aquestes paraules: «Dolça Catalunya... pàtria del meu cor». Cada lletra era una llàgrima, cada síl·laba un plor. Dolça Catalunya... Cap paraula més fou dita. Però els nostres cors repetien en veu baixa: «pàtria del meu cor», «pàtria del meu cor, «pàtria del meu cor»...

Marc Castells: "Persistir, persistir, persistir"

També, en l'acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya, el batlle d'Igualada, Marc Castells, es va sumar a les paraules de la Presidenta Borràs animant els ciutadans a "Persistir, persistir, persistir".

Marc Castells va recordar la figura del patriota i activista cultural Josep Espar i Ticó, traspassat el passat mes d'agost, per reclamar, igualment, la unitat de l'independentisme. "En plena dictadura defensar Catalunya i fer activisme, com Espar i Ticó, era un exercici de gran risc personal, potser com ara Presidenta. Avui també són moments molt complicats, on cal més que mai, la nostra militància de país, la necessita: la nostra llengua, la nostra cultura i tal com deia, com a gran activista cultural que va ser en Pep Espar: "hem de ser conscients de la força que tenim quan lluitem units".

El batlle d'Igualada va afegir que "en Pep Espar i la seva generació van lluitar per les llibertats perdudes, com molts de vosaltres. Ens heu deixat un testimoni que hem de continuar, pels qui ja no hi són, però sobretot pels que venen. Recordo que en Pep Espar utilitzava dues paraules per construir un discurs encaminat a l'acció, aquestes eren la paraula CAL i la paraula PROU. Hem d'aprendre que CAL ser compromesos individualment per ser-ho col·lectivament, que CAL ser positius per no caure mai en el desànim, que CAL ser nacionalment ambiciosos, perquè d'això en depèn la qualitat de vida i el futur de benestar dels catalans, i ens CAL també saber dir PROU. PROU a la minorització de la nostra llengua, PROU a la politització indigna de la justícia, PROU a l'exili i a la repressió, i també, per fer un punt d'autocrítica, hem de dir PROU a la manca d'unitat. Ara ens toca a nosaltres fer el discurs del CAL i del PROU, i més després de l'1 d'octubre."

Igual que la Presidenta Borràs, Castells també va tenir unes paraules "per a l'esperança". "En temps d'emergència democràtica que vivim, el nostre país que ha estat sacsejat recentment per un estat demofòbic incapaç d'entendre la nostra voluntat de ser un poble lliure, no podem caure en el desànim, com no hi va caure la generació que ens ha precedit. Hem de tenir la visió clara que el nostre país no comença de zero, que cada vegada partim de més amunt. I, per tant, us animo a PERSISTIR, PERSISTIR i PERSISTIR."

L'acte –que no va comptar amb la presència de cap regidor de l'oposició de l'Ajuntament d'Igualada– va finalitzar amb el Cant dels Segadors, a càrrec del Cor Exaudio i ja a la plaça de l'Ajuntament, amb la hissada de la Senyera, amb l'acompanyament dels Miquelets.