Quan la lletra petita es carrega el missatge inicial

Resulta que uns equips d'artificiers alemanys van procedir a fer esclatar una bomba nord-americana de la Segona Guerra Mundial que van trobar a Vechta (al nord d'Alemanya). Per fer-ho, van haver d'evacuar fins a 8.500 veïns, incloent els residents d'un geriàtric i d'una clínica de rehabilitació, i també a 450 reclusos de dues presons. Vet-ho aquí la mare dels ous. Sí; els experts van optar per una explosió controlada en un solar habilitat precisament per a aquesta finalitat, després d'intentar desactivar l'artefacte (d'uns cinquanta quilos) sense que l'operació fos reeixida. El desallotjament va afectar un radi d'un quilòmetre i mig al voltant del punt on s'havia localitzat l'explosiu. Per a la majoria dels veïns afectats tot va ser relativament més senzill, que no vol dir que no els suposés algun maldecap puntual i fora de la quotidianeïtat del dia a dia: van optar per passar el dia a casa d'algun familiar o amics. Però és clar, als presos no se'ls podia permetre aquesta mateixa llicència, perquè més d'un (si no tots) haurien optat per fer permanent aquesta estada a casa d'amics i familiars. I no precisament perquè se'ls estimessin molt... En fi, que ja ens entenem.

El cas és que els reclusos van ser traslladats en autocars a altres centres penitenciaris de ciutats de l'entorn. Una mesura que en total va afectar aquest gairebé mig miler de presoners (140 fèmines i 320 barons); com a mínim van viure un episodi que va trencar la rutina a la qual s'han hagut d'acabar acostumant per força. Sense ser la seva llibertat definitiva, se'ls va donar, això sí, la llibertat d'imaginar-se que durant el trasllat algun dels vehicles s'accidentava, o saltaven per la finestra, o algun complot eliminava els agents que els vigilaven, o alguna de les tantes altres situacions que tots hem vist reproduïts a les pel·lícules.

La detecció d'aquest tipus d'artefactes sense esclatar de la Segona Guerra Mundial és encara relativament freqüent a tota la República Federal d'Alemanya (al subsòl de Berlín, per exemple, s'estima que n'hi ha centenars). Però també a casa nostra se'n troben de tant en tant. Els Tedax (el grup del cos dels Mossos d'Esquadra encarregat de la desactivació, neutralització i destrucció dels artefactes explosius que puguin aparèixer al nostre país) necessitaran fins a vint anys per netejar Catalunya d'explosius de la Guerra Civil; l'any passat van desactivar-ne un total de 1.600 d'enterrats (bombes d'aviació, granades de mà, projectils de diferent tipus i granades de morter, entre altres). En un bosc gironí van recuperar-ne i destruir-ne pràcticament un miler en un mes. I també allà a la vora, al Port de la Selva un vaixell va trobar entre les seves xarxes un projectil d'uns vint anys d'antiguitat que probablement procedia d'unes maniobres de l'OTAN. Però sigui com sigui, i tornant a la idea inicial, mai és sobrer pensar qui, com i per què ens diu què. Llegir la lletra petita i escoltar els detalls en la seva totalitat (també a vegades els que hi són explícits) ajuden a comprendre millor el que d'entrada ens pot sobtar una mica... perquè alguns s'apropen a la realitat amb ironia o certa burla, potser buscant la complicitat del lector, però altres s'hi encaren amb malícia i amb tota la mala bava necessària quan ja la filosofia escollida (de ‘la pela és la pela’ o ‘per vendre més, tot s'hi val’) no és la millor. Ho seguiran fent sempre que vulguin (que per alguna cosa s'ha aconseguit instaurar i consolidar la llibertat d'expressió); però com a mínim tinguem sempre present el peu que calcen: ens estalviarà alguna enrabiada i, probablement, algun ensurt o algun disgust innecessari.

Oriol Solà i Prat