Masoquistes? resignats? desesperats? o barruts?

Molta predisposició i ganes de treballar, si ens aferrem a aquestes dades. Però en aquesta ocasió, com en tantes altres, la teoria va per una banda i la pràctica per l'altra. Perquè sembla que és molta la gent que refusa (per raons diverses, algunes més coherents que les altres) algunes de les feines que se'ls ofereixen com a possibilitat real i viable per sortir de l'atur. El problema, potser, és justament aquest: la prestació d'atur que estan cobrant, que s'aproxima massa al sou que acabarien cobrant per fer aquella tasca que se'ls suggereix. Per la feina que hi ha entre atur i feina, prefereixen quedar-se a casa, sense necessitat de llevar-se d'hora ni de treballar més del que han estat fent els darrers mesos.

Generalitzar sempre és perillós: alguns de vosaltres gairebé pagaríeu per treballar, perquè ho necessiteu, perquè us en moriu de ganes, i em deveu estar maleint per aquestes ratlles... Però quants altres en coneixeu, que realment respondrien a aquest perfil? Quants? Compteu, compteu...

Altres dades asseguren que gairebé el 70% dels aturats que se'n van a alguna altra població o zona geogràfica aconsegueixen feina en menys d'un any. Ho diu l'Associació de Grans Empreses de Treball Temporal, i lògicament no fa referència a un “canviar per canviar” i plantar-se a la primera ciutat que ens vingui de gust; si un pescador vol seguir sent pescador, que no se'n vagi a les muntanyes... però al mateix temps, i si vol seguir fent allò que li agrada, primer que s'asseguri que encara queda algun peix. I qui parla de la pesca, parla també del tèxtil, de la construcció o de les compreses: a vegades val la pena canviar de camí; potser perquè hi ha sectors que han quedat ja no estancats, sinó directament fulminats. I encara que dolgui acceptar-ho, adonar-se'n a temps sempre estalvia algun esforç innecessari que acabarà en va.

Hi ha algun punt en el sistema que ja està mal muntat de base; mentre no se solucioni, no s'arreglarà la situació. Tot el que es faci mentrestant, seran nyaps que no arreglaran res. La situació no és per tirar coets. A banda de la ja reiteradament repetida xifra d'uns 4 milions d'aturats amb què encetàvem l'any, durant el darrer 2009 han estat un total de 67.303 petites i mitjanes empreses (pimes) les que han desaparegut a l'estat espanyol, de manera que en queden un 5,1% menys que el 2008 (així es desprèn de les dades d'empreses inscrites a la Seguretat Social). Si hi sumem la resta d'empreses, aquesta xifra s'enfila fins a més de dues-centes mil. O el que és el mateix: pràcticament el 20% del total de les existents a Espanya (segons la Confederació Nacional d'Autònoms i Microempreses). La crisi ha deixat una petja profunda, i la pressió fiscal i la falta de liquiditat en són les causes fonamentals.

No deixa de sorprendre que, d'una banda, vuit de cada deu persones creuen que el problema principal d'Espanya és l'atur. Aquest percentatge, de fet, se situa en el nivell més alt de tota l'última dècada (són dades de l'última enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques). Però de l'altra, no deixa de ser paradoxal que els espanyols siguin els més optimistes de tota la Unió Europea davant la crisi amb vista a aquest 2010, tot i que la mateixa Comissió Europea (encarregada d'aquest darrer eurobaròmetre) tingui prou clar que justament l'estat espanyol sigui el darrer país dels 27 que surti de la recessió. És qüestió de fe? D'optimisme per naturalesa? O per aquesta barra que a vegades alguns hi posen?

Oriol Solà i Prat