Matarem gent, quan perilli la viabilitat de les funeràries?

No cal ser uns endevins; simplement es tracta d'evitar anar a remolc de les circumstàncies. La política esbiaixada del totxo potser és la més visible i contundent, les conseqüències de la qual s'han fet prou evidents i encara continuen tombant fitxes en l'efecte dòmino que li són inherents. Però és només una de les moltes. Està bé que el Govern creï una oficina per assessorar les famílies que no puguin pagar la hipoteca, però potser hagués estat millor no haver fet la vista grossa quan es concedien sense miraments uns diners que no feien res més que alimentar una ja immensa bombolla immobiliària (perquè es veia, el que s'estava generant, no?).

Està bé que es pugui plantejar una reforma del sistema de pensions; però que el baby-boom dels 70 es faria gran una seixantena d'anys després, no devia ser cap secret, oi? L'obsessió, del tot encegada, per salvar determinats llocs de treball ha provocat a posteriori justament la destrucció de més llocs, per decisions preses sobretot amb manca de perspectiva i de sentit comú. Fins i tot diríem que algunes activitats laborals són més prescindibles que altres; i no precisament s'han ajudat més els que resulten prioritaris per a la majoria de la ciutadania. Si ho mirem a grans trets: s'han salvat els que es traduïen en guanys (o deixem-ho en “aportacions substancials”) per a les administracions, i en canvi se n'han oblidat d'altres fonamentals: que els metges alertin de la possible pèrdua de 120.000 llocs de treball a la sanitat privada (fins a posar en dubte la sostenibilitat del sistema) potser hauria de preocupar realment la societat i els qui ens representen.

I a banda de preocupar, és clar, provocar reaccions, moviments de fitxes. Sempre resultarà més eficaç ensinistrar el gos o ensenyar el cavall que no haver d'anar després a empaitar-lo quan, desbocat i embogit, ens estigui trinxant el pati de dalt a baix. L'esverament del cavall no es calmarà així com així, i el trinxader que pugui haver fet, fet estarà. No podem viure sempre a remolc dels errors comesos mesos o anys abans (o dels deures que no es van fer quan tocava), com a conseqüència d'unes concessions o d'una permissivitat que en el moment en què es produeix es considera poc rellevant. Poca vista. I poca previsió.

Que el sector de l'habitatge tard o d'hora s'estancaria, era obvi. I que això podia tenir un impacte brutal, potser també. Però en el seu moment ningú va prendre les mesures oportunes, perquè aquella situació beneficiava les arques municipals de les diferents administracions.

Fins i tot es va optar, en alguns casos, per potenciar les obres públiques o inventar-ne d'altres amb el simple objectiu de mantenir ocupats els treballadors d'un sector que, per naturalesa, semblava sentenciat a extingir-se (o com a mínim a reduir-se considerablement). Ja aleshores es va actuar contra natura. Així, seguint aquesta regla de tres (o el que és el mateix, seguint l'absurda filosofia que s'ha seguit fins ara) preocupa pensar que el dia que entri en crisi el sector funerari, potser a algú se li acut la brillant idea de dedicar-se a matar gent perquè cap empresa hagi de tancar portes. Perquè és un sector on, malauradament, sempre hi ha feina, perquè si no... no sé exactament què passaria. Havent vist tot el que hem vist, ja no ens estranyaria que determinades idees descabellades i macabres poguessin arribar a fer-se realitat. (...) Si us plau!

Oriol Solà i Prat