//Plugins sense CDN ?>
Acte seguit, i per part de les dues germanes de l’Ernest, es va descobrir el bust de l’Ernest, bust que romandrà a l’Observatori. El bust ha estat possible gràcies a l’Associació Catalana d’Observadors Meteorològics (ACOM), a l’Agrupació Astronòmica de Barcelona (ASTER) i a l’Ajuntament de Pujalt. Després del bust va arribar l’hora de recordar els experiments que tan agradaven a l’Ernest. En Jordi Mazón per part de l’ACOM va ser el responsable de la seva realització. Quan es van acabar els experiments es va oferir una mica de berenar als assistents per gentilesa de l’Ajuntament de Pujalt. Després de menjar el Josep Maria Torras va projectar un seguit de fotografies de l’Observatori i Pujalt amb l’Ernest. Després de les fotografies el president d’Aster va explicar el que haguéssim pogut veure en el cel si la nit hagués estat clara. Abans l’Agrupació Astronòmica de l’Anoia va llegir un escrit recordant que gràcies a l’empenta de l’Ernest l’agrupació és avui una realitat. Finalment a les 21:30h, i per acabar l’acte, la coral de Sant Ramon va cantar 6 peces ben boniques.
Observatori de Pujalt
Antònia
Igualada
21 de maig 2009.22:53h
Vaig conèixer a l’Ernest Guillé ja fa uns quants anys, a Ben Viure, en
aquells primers cursos d’astronomia que es feien a la sala petita perquè la sala gran encara no estava acondicionada.... Llegir més Després, durant tres o quatre anys, vaig sovintejar la masia per fer-hi observacions.
D’aquells anys, recordo a l’Ernest amb admiració, un home senzill, planer, que et feia sentir com si fossis a casa i també un home profundament apassionat per saber i per comprendre. El recordo fent núvols dins una campana de vidre, estudiant per què, a vegades, la neu glaçada embolcalla tot el perímetre d’una branca, quan sembla lògic que a la part de sota no s’hi pugui dipositar per efecte de la gravetat,el recordo cercant persèids, servint café amb llet calent, desapareixent una estona a la vesprada per anar a donar el sopar a la seva mare i també, i sobretot, dient-me quan arribava algú per primera vegada:
- Antònia, ensenya’ls-hi tot això, que tu ja ets de la casa!
Jo no era de la casa, ni pensar-ho! Només era una visitant ocasional. Però l’Ernest era així, si més no, així és present a la meva memòria.
Quan va morir feia ja alguns anys que no el veia i m’ha estat del tot impossible anar al seu homenatge.Si algú arriba a llegir mai aquestes ratlles, m’agradaria pensar que també són un petit homenatge per a ell.