Amb mil lingots d'or no pots comprar mig litre d'aigua (conte sense sentit)

Finals del segle XXI. Qualsevol punt de la geografia catalana. Fa ja més de mig segle de l'esclat d'aquella bombolla immobiliària que va fulminar l'estat del benestar que tant havia costat aconseguir i que tan poc havia sabut valorar aquella gent qui va tenir la sort de viure'l. El paisatge actual és encara el patètic resultat d'una època de bonança econòmica i d'absurdes polítiques en què massa vegades les guies que marcaven el camí anaven lligades a l'especulació i a la corrupció: aquests poblats fantasmes ara són només un cau de brutícia i de deixalles, en la majoria dels casos, o un refugi esporàdic per a algun dels viatgers supervivents (que som tots i totes, i no precisament per plaer) a qui els ve de passada i que s'hi aturen a fer nit. Poca cosa queda de tots aquells habitatges que van repartir per tot el territori, amuntegats en la majoria de casos sense cap mena de criteri. Se'n van fer molts més dels que realment calia, tot i que en aquell moment a ningú li importava, i es van voler vendre a una població que no els necessitava i a uns preus que s'allunyaven dels seus recursos. Ja aleshores auguraven (uns pocs) una llarga crisi que no s'aconseguiria superar d'un dia per l'altre. I els pitjors pronòstics s'han quedat curts.

Gairebé cent anys després d'iniciar el procés que havia de portar la humanitat a cavar la seva pròpia tomba, encara avui traiem terra del jaç que ens veurà reposar per sempre. Vam oblidar la conservació i el respecte que mereixia l'espai que ens va ser donat per desenvolupar-nos, i la millor manera que vam trobar d'agrair l'obsequi va ser destrossar-lo mica en mica. Vam voler el millor per a aquell present passant per alt que després vindria un demà. Vam contaminar tot el que era contaminable. Vam fer estèril fins al darrer pam de sòl que havíem cultivat. Vam exterminar la resta d'espècies amb qui havíem compartit planeta.

Vam fer mans i mànigues amb unes investigacions científiques que ens han allargat la vida desenes d'anys, tot i que ara hom es pregunta quin sentit té tot. Del que vam saber deixar per a les generacions futures en queden només aquests munts de pedres, i quilòmetres de ciment que els uneixen (i que serveixen de poc: no hi ha vehicles perquè fa temps vam quedar sense combustible). També hi ha aquests altres pedrots brillants que fan tanta o més nosa que les cases ensorrades: les pedres precioses han estat devaluades fins assolir el nivell de les segones. D'or en pots trobar a tot arreu (només cal anar-lo a buscar en alguns dels abocadors que omplen qualsevol racó per on caminis), però serveix de ben poc. No es pot menjar, no es pot beure, no crema. És del tot inútil. Ni es pot vendre perquè ningú hi està interessat. I aquells qui se'n van omplir la casa, pensant que un dia els serviria d'assegurança de vida, hi piquen de cap cada dia que no aconsegueixen trobar aquella dosi de líquid suficient que apaivagui la set que els mata. Als bancs ja no els reben amb els braços oberts. I és que ara a les caixes fortes de les principals entitats bancàries només hi ha ampolles d'aigua. Això sí, si en necessites una mica sempre estan disposats a fer tractes...

Oriol Solà i Prat

P.D. Ara que l'or marca rècords històrics (i histèrics...), superant els mil cinc-cents dòlars l'unça, no és mal moment per pensar què és el que realment valorem i què és el que implica cada una de les decisions que es prenen. Sense canviar d'àmbit, per exemple, l'increment del preu de l'or ha fet multiplicar per sis la desforestació de la selva de l'Amazones (els miners exploten encara més la zona).