Un món entre vitrines

Tot va començar una mica per casualitat, amb un pessebre mexicà que n'ha precedit a tants d'altres, de múltiples països d'arreu del món. “Jo viatjava els novembres i vaig començar a veure que trobava pessebres allà on anava. Quan en tenia 10 o 12 vaig veure que m'agradava molt”, afirma ella, quan se li pregunta per l'inici de la col·lecció.

Destaca de la col·lecció el com els ha aconseguit. La Paquita ha buscat moltes maneres d'aconseguir pessebres d'arreu del món. “Quan veig un pessebre que no tinc a la col·lecció, el compro”. En viatges, a través d'amics, en antiquaris, i fins i per Internet. Qualsevol via és vàlida. Ara, però, admet trobar-se en més dificultats que fa uns anys : “cada vegada costa més trobar-los. Ara només em queden els pessebres dels països que són els més difícils d'arribar-hi. Ara ja només en trobo dos o tres per any”.

La Paquita diu no voler moure els pessebres d'allà, per por que es trenquin. És per aquest motiu que ha de renunciar a les propostes que li arriben per fer-ne exposicions, però no dubta a obrir les portes a tothom; “qualsevol persona que vulgui, pot venir a veure'l”.

Hi ha molts trets que diferencien aquesta col·lecció, però n'hi ha un que la fa especialment única. I és que la Paquita ha fet amistat amb bona part de les ambaixades nacionals que hi ha escampades pel món. Aquesta il·lustra igualadina un dia va decidir comprar-se un llibre de catalans pel món i va començar a enviar cartes i fer trucades a diferents ambaixades nacionals i missioners catalans. El resultat han estat desenes de pessebres que li han arribat gràcies als contactes que li donaven des de les ambaixades, i molts d'altres que li han fet arribar la majoria dels missioners catalans als quals la Paquita s'ha adreçat perquè li'n fessin arribar un. Fruit d'aquesta recerca de contactes que li poguessin fer arribar pessebres d'arreu, ha tingut l'oportunitat de cultivar una bona relació, per exemple, amb Pere Casaldàliga, el qual va regalar un pessebre de Brasil.

I és que el que va començar com una petita col·lecció amb un pessebre de Mèxic, ara ja en té d'arreu, i ja forma part de la seva vida, de casa seva i gran part de les seves vivències en els últims vint anys tenen a veure amb els pessebres.

Cada any hi ha un congrés on la Paquita no acostuma a fallar. Un congrés on s'apleguen tots els pessebristes d'Espanya. Cada quatre anys en fan un d'internacional. Tot i que d'aquests encara no n'ha viscut cap, d'estatals se n'ha perdut ben pocs. Amb certa pena, però també amb molt d'orgull, la Paquita sentencia : “ens trobem tots els amants dels pessebres, però els col·leccionistes som minoria”.