Els nens de catorze anys surten a caçar

Tot i que existeixen normes posteriors que regulen aspectes parcials o condicions concretes de l’exercici de la caça, com que a Catalunya no s’ha elaborat una normativa pròpia, el dret a caçar es regula bàsicament per la Llei de Caça de 1970 (en altres indrets s’han desenvolupat lleis autonòmiques aprofitant el repartiment de competències establertes per la Constitució de 1978). I la llei diu, entre altres, que en els terrenys lliures la caça és una activitat permesa a qualsevol persona major de catorze anys que tingui la corresponent llicència i que compleixi la resta de requisits que estableix la normativa vigent. El dilema està servit: és prou responsable, un marrec de 14 anys, per obtenir la llicència? (no podran disparar fins als 16, però sí participar a les batudes).

Sembla, però, que més enllà de l'edat del caçador... el punt de mira d'aquest rebombori social apunta directament a l'activitat en si, una afició que sempre ha despertat recances i suspicàcies.

En teoria, l'objectiu de la reducció d'edat que s'aplica ara a territori gallec no és altre que garantir el relleu generacional en aquesta activitat. No obstant, la mateixa dinàmica ha fet que la caça sigui una pràctica que cada vegada compta amb menys seguidors entre els joves (el 60% de les llicències vigents pertanyen a persones més grans de 40 anys), i en aquest sentit la nova normativa pretén anar en certa mesura contra natura. És clar que no tothom ho veu amb bons ulls, i les reaccions no s'han fet esperar, titllant la reducció com 'un greu símptoma de malaltia social i institucional'. Per a alguns la caça és l'únic mitjà de control per a les poblacions cinegètiques, evitant que malmetin els cultius i que hi hagi superpoblació; per a altres cal una societat més ètica que respecti els animals i els tracti com a éssers vius que poden patir i gaudir com les persones. Pot semblar una utopia pensar en la seva eradicació, bàsicament pels nombrosos interessos que hi ha al darrere, però determinades organitzacions demanen que no es deixi d'avançar en aquesta línia; i això passa per eliminar el suport institucional que rep.

Tot això sense entrar ja en les diverses i imperdonables barbàries que es cometen en els nostres boscos i en els d'una mica més enllà... El darrer any, per exemple, hi ha hagut un ressorgiment de la caça furtiva d'elefants a l'Àfrica i s'ha superat de nou el trist rècord de confiscacions de marfil a gran escala (a terres asiàtiques s'ha disparat la demanda d'ullals); una estimació del pes del marfil confiscat en tretze grans confiscacions parla de més de vint-i-tres tones, o el que seria el mateix, uns 2.500 elefants (segons l'organització conservacionista Traffic). Els rinoceronts tampoc han tingut millor sort; la mateixa demanda dels mercats asiàtics ha fet augmentar-ne la caça furtiva a Sud-Àfrica fins assolir també un nou rècord. No cal anar tan lluny.

La Comissió Europea ha hagut de reiterar la prohibició de caçar amb parany, recordant que és il·legal, davant l'excessiva permissivitat de les autoritats espanyoles. També és freqüent la detecció de reclams electrònics. Tot sovint la Guàrdia Civil imputa caçadors d'arreu com a suposats autors de delictes contra la fauna, quan han abatut preses no permeses. O recordem, també, la controvertida matança de senglars a Collserola. O les trampes amb verí que es localitzen a vegades arreu de la geografia. I probablement entre tots aquests caçadors irresponsables i sense escrúpols no n'hi havia cap que tingués catorze anys...

Oriol Solà i Prat