Tenir o no tenir, aquesta és la qüestió?

Si no hi posa res, molta gent pensa que es tracta d’un vi que mai ha tingut contacte amb la barrica. El cert és que tot això sembla una mica embolicat, però un cop entès, té la seva lògica. Comencem pel principi; el Consell Regulador de cada Denominació d’Origen (a partir d’ara n’hi direm D.O) fixa les normes per a cada zona geogràfica, tant en matèria de conreu de la vinya, com d’etiquetatge de les ampolles o de varietats permeses a la zona. Així, per exemple, a la D.O Rueda poden plantar el raïm blanc Verdejo o Sauvignon blanc però, en canvi, no poden plantar Chardonnay.

Doncs bé, La Rioja, com a precursora en tot el referent a la regularització del mercat del vi, va decidir en el seu moment catalogar els seus vins en 4 tipus bàsics: els joves, els Crianza, els Reserva i els Gran Reserva. Els primers no reposen en barrica o ho fan molt pocs mesos. Els Crianza descansen com a mínim 1 any a la bota i 1 any a l’ampolla abans de sortir al mercat. Els Reserva ho fan com a mínim 1 any a l’ampolla i 2 a la bota i els Gran Reserva ho fan 2 anys a l’ampolla i 3 a la barrica.

Les altres D.O’s que van aparèixer posteriorment van poder decidir entre prendre exemple de La Rioja o, pel contrari, no posar cap referència clara respecte al tema de les barriques. Així doncs, ens trobem amb la D.O Montsant, on no hi veurem mai aquests noms, o la D.O Ribera del Duero, on trobarem marques que sí i marques que no.

En resum, podríem dir que cada D.O posa les seves normes i decideix quina informació vol donar a l’usuari i de quina manera. I aquí ja hem d’entrar en valoracions personals perquè, és clar, alguns de vosaltres pensareu que aquests noms donen una bona informació sobre el vi, i d’altres pensareu que poden condicionar massa i que és millor tastar un vi sense saber quanta barrica han tingut.

Personalment no tinc una opinió clara, suposo que per influència de la gent que m’envolta i que m’expressa diferents parers. Per una banda, penso que és interessant tastar vins diferents i tenir sorpreses (a vegades una mica desagradables i a vegades molt bones). Penso que estar condicionat sabent els anys d’envelliment d’un vi ens pot portar a pressuposar que serà d’un determinat estil o tindrà un determinat sabor o aroma. També penso que l’artesà del vi (l’enòleg, en molts casos) ha de poder decidir treure un vi uns mesos abans o després, depenent de com el veu en cada moment, sense haver-se de regir per normatives massa severes.

Per acabar d’argumentar aquesta opinió, em baso en uns dels mestres de la viticultura tradicional, el nostre país veí, França. Allà no posen ni les varietats del raïm... només faltaria que el client no sabés que a la Borgonya es fan Chardonnays! No se’n saben avenir!

L’opinió contrària defensa que quanta més informació tinguem els usuaris, més ens arriscarem, més tastarem i més evolucionarem, ja que sabrem què comprar i què ens agrada. Algú també comentava l’altre dia que no posar informació sobre el vi és un acte d’arrogància, perquè es pressuposa que ja es coneix aquella marca i, per tant, no cal ajudar al consumidor.

Aquí a Espanya estem acostumats a tenir molta informació a l’etiqueta (que cal dir que és la part que ningú es mira, ja que la gran i vistosa és, realment, la contraetiqueta). Així, si fa uns anys a un vi no hi posava Gran Reserva semblava que no era prou bo i la gent ho demanava específicament. Ara, sortosament, això ja ha canviat i tenim vins de tall més clàssic (amb molta fusta), de tall més modern (amb molta més fruita, tot i el pas per bota), amb molta informació a les etiquetes o amb poca i de zones ben variades...

Una altra cosa a comentar, en referència a la fusta, és la clara diferenciació entre els vins negres, blancs i rosats. En el primer dels casos, és molt habitual trobar vins negres que han reposat en barrica un any, dos... per un conjunt de característiques del raïm, que comentarem en una altra ocasió, tenen un bon envelliment i, per tant, obtenim bons vins amb un bon potencial d’envelliment.

Els blancs, en canvi, al ser més subtils, més fins i delicats, no toleren la fusta d’igual manera ja que, a la mínima que l’enòleg es despista ja tenim el que jo anomeno una infusió de fusta; i això no pot ser mai, ja que el vi és el resultat d’una fruita i mai hem de perdre aquest concepte de vista. Així doncs, difícilment trobarem vins blancs que tinguin un repòs en bota de més de sis o vuit mesos, ja que pot ser delicat. Amb els rosats passa una cosa similar... es fan proves i hi ha vins amb fusta, però no acaben d’encaixar en un mercat com el nostre.

En resum, què podríem dir? Doncs que varis vins amb el mateix temps en barrica, poden tenir molt gust de fusta o molt poc, poden agradar-nos molt o poc i que hi ha altre coses que marquen molt més la personalitat d’un vi, com les varietats, el tipus de sòl, la zona geogràfica on es troben o la destresa de l’enòleg i el viticultor, i que el pas per fusta ha d’acompanyar el vi per donar-li complexitat i potenciar les seves virtuts, en cap cas emmascarar-lo i convertir-lo en una beguda 'afustada', on no apareix la fuita per enlloc.

Espero haver aclarit una mica aquest tema i que hagueu après alguna coseta més. Salut i vi!