No hi ha diners ni per divorciar-se o separar-se

No deixa de ser paradoxal (o podríem dir-ne, també, insòlit; fins i tot surrealista!) que dues persones es vegin ‘obligades’ a mantenir una convivència que saben que ja ha donat tots els fruits que podia arribar a donar, simplement per necessitats econòmiques. Com et mires aquella persona que un dia vas estimar quan et lleves al matí i saps que, per dir-ho d'alguna manera, heu dormit en el mateix llit perquè no en podeu comprar un altre? Amb quina suposada il·lusió i entusiasme (del tot inexistents) pots arribar a compartir el dia a dia?

Les dades del Consell General del Poder Judicial no fan res més que constatar aquest descens notable en el nombre dels trencaments matrimonials a l'estat espanyol (bé, potser el nombre de trencaments a efectes pràctics segueix augmentant; en tot cas les pinces o grapes amb què es puguin sostenir, de la manera que sigui, impedeixen que la materialització d'aquest trencament es faci patent en l'àmbit civil o judicial). Perquè durant el darrer any el nombre oficial de divorcis i separacions ha arribat a caure en gairebé vuit mil: se'n van comptabilitzar 123.450 casos, pels 131.317 que hi havia hagut l'any anterior (115.940 van ser trencaments matrimonials definitius i 8.468 separacions). També des de l'Institut de Política Familiar es ratifiquen aquestes dades, observant que aquesta tendència a la baixa s'està produint des de fa uns anys, ben bé coincidint amb l'inici de la crisi.

Tot i que segueix en vigor la coneguda com a ‘llei del divorci exprés’, la part econòmica pren un protagonisme fulminant: que si despeses en advocats, que si pactar pensions, que si canvi de residències, que si lloguers o hipoteques... massa maldecaps que pengen tots del mateix fil. Un camí per evitar aquesta situació passaria, possiblement, per una major presa de consciència abans de donar-se el `sí´ definitiu... és molt possible. Però no deu ser menys cert que si, vista l'experiència i un cop s'ha fet el pas definitiu, aquell `sí´ comença a ser un `potser´ i acaba sent un `no´, els mecanismes legals per desfer aquell lligam haurien de ser més accessibles, perquè els tràmits necessaris per desvincular-se de la parella són molt costosos. A la majoria els deu semblar que no tenen marge de maniobra; poden fer el cor fort... i poca cosa més. Davant el mur que es veuen venir al damunt, opten per la via fàcil: per donar continuïtat a la relació.

Per tot plegat... hem d'esperar que torni una bonança econòmica?, tot i saber que aquesta també es pugui traduir en una desfeta general d'aquelles parelles que ara mateix es mantenen per la inèrcia dels darrers anys i per la mandra d'enfrontar-se a tot el sideral? O hem d'alegrar-nos d'aquesta realitat actual marcada per les dificultats econòmiques, que fan que abans de partir peres les parelles s'ho pensin dues vegades? A vegades hom es pregunta si els diners fan la felicitat... Davant aquesta nova realitat, el que aviat podrem constatar és que la manca de diners simula i sosté una felicitat i una estima que fa temps que s'han evaporat per complet.

Oriol Solà i Prat