No pa-pa... no pa-pa... no pa-pa-pa-passa res! (conte sense sentit)

Amb només sis anys d'edat no podia comprendre moltes de les dades que es movien ni la magnitud de què representava tot plegat; però no era l'únic que estava del tot desconcertat. Alguns pensaven que es tractava d'un atemptat terrorista, i que les partides que s'havien destinat a la seguretat havien quedat en evidència d'una manera grotesca i insultant. Alguns recordaven els anys de feina d'il·lustres arquitectes, que s'havien reduït a un munt de pedres en poc més de deu segons. Alguns recordaven la notable suma de diners que havia costat tant aquella visita que molts havien qüestionat (fins a 600.000 euros) com aquella infraestructura que mai s'acabava (aquí les xifres ja eren descomunals i pràcticament inquantificables). Alguns maleïen la poca cautela que s'havia pres malgrat les seves advertències, partint de la base que tanta gent acumulada en aquella zona suposava un pes excessiu per posar a prova la consistència d'aquell sòl, tenint en compte les conegudes obres de perforació que s'hi feien tot just a sota; de res havien servit els més de tres-cents sensors òptics, de moviment i testimonis que havien estat vetllant per l'estabilitat del temple. Els milers de periodistes que s'havien acreditat per a l'ocasió, bona part dels quals venien dels llocs més remots del món, ja buscaven l'adjectiu més terrorífic per encapçalar hores després la portada del seu mitjà (s'havia atorgat a l'acte una audiència mundial de cent cinquanta milions de persones). També se'n feien creus els bisbes, que havien assegurat que seria un negoci econòmic i espiritual, insistint en que no hi hauria malbaratament ni cap excés (calculaven que reportava uns ingressos de 29,8 milions d'euros a la ciutat). La suma de circumstàncies que s'havia fet coincidir en aquell punt estratègic, a nivell geogràfic i temporal, semblava sospitosament macabra. Tan rebuscat, tot plegat, que fins i tot semblava excessiu per a l'argument d'alguna pel•lícula. També s'hi havia deixat perdre algun d'aquells qui abans s'havien preguntat si la visita del Papa acabaria convertida en un espectacle, que ara veien com en realitat havia acabat transformada en una tragèdia.

No es veia ni un sol autobús, per la vaga que s'havia convocat a la capital des d'un sindicat, com a acte de protesta a aquella visita. En canvi, més de quaranta-mil persones seguien aquell horror a través de la perspectiva privilegiada que oferien les pantalles gegants instal·lades al voltant del temple (primer assegudes, i de seguida dretes i amb les mans al cap). A aquests fidels de parròquia i famílies s'hi sumava algun altre miler de curiosos que no havien pogut o volgut estar-se de treure el cap a l'escenari de l'esdeveniment. I a l'interior, els set mil cinc-cents fidels que la capacitat limitada permetia encabir-hi. I amb les diverses autoritats polítiques al capdavant; bé, només aquelles qui hi havien volgut ser.

I ell reia, reia per sota el nas observant aquell caos generat per una suma impossible de coincidències que semblava que mai podrien arribar a donar-se però que, sorprenentment, els diferents actors participants s'havien obstinat a fer col·lidir de totes totes. Justament ara que s'havia assolit que el temple es trobés finalment en condicions per acollir la celebració del culte diví, ara es desplomava com un castell de cartes.

Tot havia anat segons les previsions fins aquell instant. Tot tal com estava escrit i com s'havia assajat virtualment desenes de vegades. Però els deu segons de pànic i confusió van deixar tothom immòbil. I de sobte, la foscor més absoluta. Tot va acabar com el rosari de l'aurora. Perquè va ser aleshores quan van cridar-lo perquè tenia el plat a taula. Va tancar el llum i va anar corrent a dinar. La foscor s'havia apoderat d'aquell desgavell de fitxes de mecano i de ninots que s'amuntegaven damunt l'estora.

Oriol Solà i Prat