Les nostres comissions bancàries, les més cares

Així, el preu mitjà per tenir un compte corrent a l'estat espanyol acaba sent d'uns 178 euros a l'any de mitjana, que si es comparen amb els 27 que paguen a Bulgària, els 46 dels Països Baixos o fins i tot els 89 d'Alemanya, fan una mica de ràbia. Si ha de servir de consol, els italians paguen una mica més (amb 253 euros anuals, són els únics que ens superen). Aquí s'inclourien, entre altres, les despeses que comporta obrir i mantenir un compte, l'ús de targetes de crèdit i també les transferències bancàries. “Manca d'informació” seria una altra característica que tindrien com a particularitat les entitats financeres i d'estalvis espanyoles; tot plegat segons un estudi de la Comissió Europea.

No totes les entitats han estat incloses en aquesta anàlisi elaborada per Brussel·les, i són xifres de mitjana; però si algú troba millors condicions, pot considerar-se afortunat/ada. Un últim detall que sorprèn els mateixos experts encarregats d'elaborar l'estudi: la manca de transparència els ha obligat a trucar directament a les diferents entitats, perquè ni a internet ni tampoc en els diversos fulletons informatius eren capaços de localitzar els preus que cercaven. Màxima claretat, ja ho veieu.

El pitjor de tot són altres dades que se sumen al ball de bastons. Perquè... que, en un any, bancs i caixes d'estalvi hagin tancat unes 1.400 oficines... no vol dir, potser, que abans se n'havien obert més del compte? Que les entitats financeres espanyoles hagin començat aquest 2010 amb uns 50.000 pisos embargats per vendre... no vol dir, potser, que va mancar una mica d'ull i tacte en tancar els tractes? Que els sous dels directius de banca d'inversió i capital risc d'arreu hagin baixat fins a gairebé un 40% durant el 2009... no vol dir, potser, que fins ara estaven sobredimensionats? I que, com a conseqüència del finançament que l'institut emissor els va concedir prèviament, el deute de les entitats espanyoles amb el Banc Central Europeu es tanqués l'any 2009 situat en més de 76 mil milions d'euros (un 20% més que l'any anterior), què vol dir, exactament? No deixa de ser un gran trencaclosques amb peces que no quadren per enlloc. Per tot plegat, costa compartir la idea de “servei al ciutadà” de la qual a vegades s'omplen la boca.

I malgrat tot, el Govern ha hagut de sortir 'al rescat' del sector. Una alarma que potser venia a dir, simplement, que els guanys anuals de les entitats es quedaven a xifres inferiors a les d'exercicis anteriors (sense que això volgués dir necessàriament que parlessin de pèrdues; ni molt menys).

Des d'Alemanya, la cancellera es mostrava partidària d'imposar un impost especial sobre les primes als banquers, entre altres mesures per evitar reproduir altra vegada les condicions que van causar la crisi financera internacional. També francesos i anglesos donaven suport a mesures d'aquest tipus per no haver de recórrer novament als diners dels contribuents per “salvar” els bancs. Una reacció més contundent arriba des dels Estats Units. Obama i companyia veuen amb indignació i incredulitat com els mateixos bancs que fa uns mesos estaven al llindar de l'abisme, ara presenten grans xifres de beneficis (en alguns casos fins i tot superiors als d'abans de la crisi). Parlen sense embuts d'“excessos” i “abusos”. És per això que el govern nord-americà vol recuperar els diners que en el seu moment va dedicar a rescatar bancs en fallida, que no van ser pocs (uns 117.000 milions de dòlars). Proposen una taxa per recuperar aquesta xifra: un gravamen que s'aplicaria durant deu anys a determinades entitats financeres. S'acabarà aplicant, allà i arreu? No cal dir que la mesura no ha acabat d'agradar els bancs. I és que, acostumats a cobrar i a cobrar i a cobrar... canviar ara els papers i posar-se a l'altra banda no els deu ser gens fàcil...

Oriol Solà i Prat