Ousman Umar desgrana el testimoni del seu Viatge al país dels blancs a Igualada

ALBERT COMPTE RIBA

Davant d'un auditori amatent Umar va narrar l'abandó de la seva terra natal, els dos viatges en pastera que va haver de fer per assolir terres espanyoles, el desenllaç tràgic de Moussa, un dels seus companys de viatge i com, després de nits dormint al carrer va ser acollit per un matrimoni barceloní. “Per què jo? per què a mi?” Aquestes preguntes eren les que a Umar se li van repetir a la ment durant tota la primera nit d'insomni que va passar sota el sostre d'una llar. Villacampa va recordar que és la falta d'expedició de la documentació, amb la que podrien agafar un vol de forma legal, el motiu pel qual se'ls obliga a pagar a les màfies els milers de dòlars per arriscar la seva vida al creuar el Mediterrani. La plaça a la pastera que el va portar a Europa li havia costat a Umar 1.600 dòlars.

Villacampa va donar testimoni dels rescats als quals va assistir durant els 15 dies de missió en què va acompanyar a l'Open Arms, ONG de la qual n'és actualment membre actiu. S'hi va voler enrolar després del drama televisat dels refugiats sirians i de la imatge de Aylan Kurdi, el nen sirià que va aparèixer sense vida a les costes turques i que va donar la volta al món. L'esportista va narrar que abans de salpar van comprar 3.000 aigües per oferir als rescatats i al llarg de dues setmanes van poder salvar més de 400 persones. El 90% de les dones havien estat violades, la gasolina que perdia el motor de la pastera es mesclava amb l'aigua salada i reaccionava cremant la pell dels passatgers i moltes de les dones assistides a l'Open Arms duien amb elles nadons. En paraules seves, el seu va ser un testimoni d'algú a qui la vida li havia donat molt, com a esportista professional i amb la seva vida personal i que volia retornar d'alguna manera, per poder deixar un món millor a les properes generacions.

Al llarg de la conversa Palomas va posar sobre la taula elements com la migració, el racisme, la manca d’humanitat de l’administració i la societat en quant a les oportunitats que ofereix o l’explotació dels recursos que el continent africà té i que s’espolien dia rere dia. Umar va recordar que Europa ha estat la fàbrica d'immigrants més gran dels dos darrers segles i va posar com a exemple la població argentina, plena de cognoms italians, espanyols i d'altres països provinents del Vell continent. Sobre el racisme i la manca d'humanitat, el jove ghanès va subratllar que abans del 2007 no hi havia problema amb la gent de color perquè tothom tenia feina. Va ser a partir de la crisi que van començar els discursos que culpaven a l'altre, perquè en realitat, segons ha observat, aquí no es té tanta por de la migració com sí se'n té de la pobresa, deixant en entredit que la societat catalana no participa tant del racisme com sí que ho fa del classisme. I és aquí on es demostra segons ell part de l'engany del discurs xenòfob d'aquells que culpen a la gent de fora, com els que prenen la feina a la gent d'aquí i fan un ús excessiu de la seguretat social: “si estic treballant com puc estar malalt fent un ús excessiu de la seguretat social? -es preguntava-. Falta una mica d'humanitat”. Sobre la riquesa en matèries primeres d'Àfrica, Umar va resumir amb una pinzellada la pràctica d'un colonialisme europeu basat en l'espoli de minerals com el coltan i el control de les administracions dels països africans, enfront d'un altre de capitalista, oriental, dirigit per la Xina, on es practica una extracció de recursos a canvi d'invertir en infraestructures i creació de riquesa, en el marc d'un model win-win que lentament s'implementa al continent. De fet, invertir en el lloc d'origen és el que ha fet Umar amb la fundació per a l'aprenentatge digital de la ONG NascoTech amb la qual promou l'ensenyament a Ghana, no tan sols el què permet a les persones formar-se, sinó que tinguin present que iniciar aquest viatge té un 90% de probabilitats de que morin en l'intent.

Al llarg de la conversa també hi va haver un moment per parlar de la felicitat del dia a dia, de viure el moment, de tenir temps per als altres i del xoc cultural que va suposar per a Umar conèixer alguns dels trets característics de la societat occidental que va resumir amb una antítesi: “a Europa tenim rellotges però no tenim temps, a Àfrica no tenim rellotges però sí tenim temps”. Moments abans, durant la seva primera intervenció Umar havia donat gràcies als assistents per haver escollit passar el seu temps per escoltar el seu testimoni.

Finalment, durant el torn de preguntes i enmig dels agraïments dels assistents amb que van iniciar les seves intervencions hi va haver un curt diàleg entre Ousman Umar i un jove que actualment es troba en una de les cases d'acollida de la comarca, en el qual el noi li va preguntar si havia tornat a veure a Moussa i a on Umar va respondre que la pastera amb què viatjava no va arribar a destí. Umar va reconèixer no haver tingut el valor d'anar a explicar-ho a la família de Moussa. “Algun dia ho faré”.