Qui és el Pau? Coneix el darrer ancestre comú dels humans i els grans antropomorfs

Fa uns dies coneixíem la notícia sobre un nou model virtual en 3D que reproduïa la cara del Pau, un homínid basal del Miocè Pierolapithecus catalaunicus . S'ha pogut reconstruir el rostre d'aquest avantpassat de forma virtual i a través del fòssil deformat que es va trobar ara ja fa vint-i-un anys a l'abocador de Can Mata dels Hostalets de Pierola, arran d'unes obres relacionades amb la seva ampliació. En aquell moment i gràcies a la recuperació de 83 peces d'aquest individu, es va poder descriure aquest nou gènere i espècie desconegut fins aquell moment.

L'equip, format per personal investigador de l'American Museum of Natural History (AMNH) i l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), ha utilitzat tomografia computada per corregir la deformació que patoia el fòssil, deguda al procés de fossilització.

La recerca, publicada a Proceedings of the National Academy of Sciences, dona suport a la hipòtesi que Pierolapithecus és un homínid basal, de forma i mida semblant al darrer ancestre comú dels humans i els grans antropomorfs.

Què és el Pau?
L'individu, batejat popularment com a Pau, era un mascle adult que va viure fa uns 12 milions d'anys (durant el Miocè Mitjà). Des del moment de l'aparició de les seves restes, diverses revistes científiques l'han consolidat com a una espècie clau per estudiar l'evolució dels hominoïdeus, el grup de simis que inclou els éssers humans i els nostres parents actuals més propers, els antropomorfs (gibons, orangutans, goril·les i ximpanzés), que són aquells més similars als homes.

Els grans antropomorfs i els humans, que són els homínids, eren molt més diversos al 100 que ara. Fa 12 anys hi havia grans antropomorfs per tot Euro-Àsia, a part de l'Àfrica. Aquest fet va ocasionar que hi hagués una gran quantitat de formes i que, per tant, l'origen dels grans antropomorfs fos difús i constantment discutit.

"Reconstruir el rostre d'aquest individu ens permet conèixer l'origen i el darrer ancestre dels humans i de les espècies que hi han derivat i, en conseqüència, conèixer el procés evolutiu que han seguit cada una d'elles" destaca David Alba, director de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i coautor de la recerca.

Els resultats confirmen la hipòtesi que 'Pierolapithecus' és un homínid basal, tal com es va concloure en la descripció original, de forma i mida semblant al darrer ancestre comú dels humans i els grans antropomorfs.

Alba destaca que "es podria tractar del darrer ancestre comú d'aquest grup, ja que si bé és clar que forma part del grup dels antropomorfs, s'intueix que estem parlant d'un individu anterior a la separació dels orangutans i els africans".

Tot i que la forma de la cara és diferent de la dels orangutans, goril·les i ximpanzés actuals, es creu que la seva mida i morfologia corporal és força semblant a la del darrer ancestre comú dels grans antropomorfs i els humans. L'article dona suport a la possibilitat que els hilobàtids, el grup que inclou els gibons i els siamangs i que són de mida més petita que els homínids actuals, derivin secundàriament d'un ancestre més gran.

Com s'ha fet la reconstrucció?

Se sabia que la cara estava deformada, com la majoria dels fòssils, però en aquest cas es conservava bona part del rostre, la zona frontal, el nas, les òrbites...

Per corregir-ho s'ha dut a terme un procediment bastant tediós, a través d'un escaneig de tomografia computada, és a dir, milers de radiografies, similars al TAC però amb més alta resolució, que juntes permetien tenir una fotocòpia del fòssil en tres dimensions tant per fora com per dins. De fet, a través d'una impressora 3D es podria reproduir l'individu a escala real.

Una vegada escanejat, es van separar totes les parts del fòssil de forma virtual, separant l'os del sediment. Es va veure que hi havia múltiples factures, però que hi havia poca deformació plàstica, la qual seria una deformació que no es pot arreglar fàcilment, com quan modeles una peça de plastilina i ja no pot recuperar la forma original.

Per sort aquest no era el cas, tot i que sí que es van trobar moltes fractures i les parts estaven mogudes, alguns cops separades per sediment. Fragment per fragment, se'n va anar recol·locant segons la seva morfologia original.

Segons Alba, "ara tenim un rostre més o menys acurat que confirma moltes de les hipòtesis fetes. Ens ha permès veure coses que desconeixíem, com l'orientació de la part superior respecte la inferior. Veiem que la cara es mostra més alta, amb les òrbites i l'obertura nasal més verticalitzades".

Una tecnologia innovadora

Ara, aquesta tecnologia té un potencial molt més gran que el que es feia anys enrere. Un dels avantatges d'aquesta tecnologia és que permet treballar amb models virtuals i conèixer la morfologia interna del fòssil sense malmetre l'original, tot i que sempre és essencial per fer comprovacions.

D'altra banda, els ordinadors actuals més potents permeten fer un treball computacional molt més precís i eficient. Cada cop es tendirà a tenir tomografies més precises i que les anàlisis per ordinador siguin més ràpides.

"Bàsicament, les coses que ara costa molt de fer seran molt més rutinàries. En molts casos antigament es tallaven ossos o s'utilitzava un sincrotró, un aparell que està molt limitat per ús de recerca paleontològica". El futur d'aquesta tecnologia és que cada cop sigui més ràpida i més rutinària.

L'abocador de Can Mata, un tresor paleontològic

L'Àrea dels Hostalets de Pierola, Masquefa, Piera i zones del voltant és una àrea coneguda rica en fòssils des de fa més d'un segle. "Quan als anys 30-40 es va començar a mostrejar, era una zona molt més rural, menys antropitzada i amb menys vegetació, ja que abans la gent explotava més els boscos que ara" segons explica Alba. En aquell moment, de forma natural i per l'erosió anaven trobant ossos. En alguns indrets, en els anys 60, ja es van començar a fer excavacions més sistemàtiques en acumulacions d'ossos, però s'ha de tenir en compte que encara que una àrea sigui rica en fòssils no vol dir que s'hi trobi un os cada metre quadrat, sinó que poden estar tots acumulats i tenir zones totalment buides.

Els anys 80 es va desenvolupar un abocador i ja va ser el 2002 quan es van implementar mesures correctores més sèries de protecció del patrimoni paleontològic. D'aquesta manera, es van contractar paleontòlegs per aconseguir que es recuperessin els fòssils mentre les màquines excavaven.

Aquest fet va accelerar el procés perquè els fòssils que, de forma natural per erosió, trigarien molt a aflorar, van començar a sortir dia a dia. "Aquesta ja era una àrea rica, però a més hi ha hagut un esforç de mostratge impressionant, a causa de l'excavació de les maquinàries i del control dut a terme pels paleontòlegs".

Segons explica, si no hi hagués un abocador allà segurament al llarg dels anys no hauria recuperat ni un 1% dels fòssils que s'han recuperat gràcies a aquesta activitat.

"A nosaltres, com a paleontòlegs, ens va molt bé que hi hagi hagut les obres d'ampliació de l'abocador perquè això ens ha permès recuperar un patrimoni que no haguéssim recuperat ni en 100 vides. Ara bé, si haguessin excavat l'abocador sense un control paleontològic hagués sigut un desastre perquè s'hauria perdut tot aquest patrimoni".