Raïm per a les campanades: 100 anys i uns 2 milions de quilos

Els origens d'aquest singular exercici semblen consensuats. El que no està tan clar és la ubicació geogràfica exacta d'on va sorgir la idea. Segons qui, estableix aquest punt a Alacant, altres a Catalunya, i fins i tot uns tercers també es volen apuntar el mèrit: els murcians. Al marge del segell d'identitat que porti l'invent, el costum no només ha arrelat sinó que fins i tot s'ha acabat exportant a altres racons del planeta. I amb aquella mateixa filosofia de fons fins i tot s'ha anat adaptant a les noves exigències del consumidor. No hi han faltat, en aquest sentit, les noves apostes comercials que trobem en algunes botigues en forma de raïms enllaunats, amb els pinyols ja trets i fins i tot amb els grans ben peladets. I és que a les botigues la comoditat sempre tindrà un lloc destacat a les prestatgeries (i bona sortida comercial).

El raïm acaba sent un dels principals elements que procuren aconseguir que aquella sigui una nit especial; l'ajuden altres ingredients com els llagostins, el rap o el caviar, segons les taules. O segons els pressupostos, perquè aquests també són determinants en l'àpat que serveix per canviar d'un any a un altre. A casa seva cada ú fa el que pot i/o el que vol. Alguns problemes, però, poden arribar de les festes exteriors que s'organitzen a gran escala, algunes de les quals es fan en locals que ni tan sols estan acondicionats ni han demanat la llicència oportuna (excés d'aforament, absència de sortides d'emergència, o no complir amb tot el que es promet en la publicitat).

Fa temps que es demana un protocol d'inspecció dels “cotillons” amb l'objectiu d'evitar riscos i enganys als consumidors, partint sobretot de la base del preu que es paga per a aquestes celebracions. Cal tenir sempre present l'esforç d'aquelles persones que treballen perquè altres puguin gaudir d'un bon canvi d'any. No ens n'oblidem. Però igualment el que es paga per sopar per a alguns pot ser considerat d'excessiu. No deixa de ser un sopar més. Allò que una setmana després pots menjar a meitat de preu. Per no parlar de la festa posterior i del preu cada any més elevat que s'acaba fixant per a la `barra lliure´. Fins a on s'està o no disposat a pagar ja depèn de cada ú.

Cada persona escollirà la fórmula més addient per acompanyar les dotze campanades. És clar que el que tampoc falten són les excentricitats que arriben des d'algunes de les poblacions on se segueix la tradició. Parlant de les campanes, per exemple, hi ha un municipi a Granada que té un petit problema: el rellotge que presideix l'edifici de l'Ajuntament repeteix dues vegades les hores. Una possible solució (potser la més lògica) seria reparar aquesta disfunció, que tampoc deu costar tant. Però ells s'han decantat per una altra opció. A La Colomera reben el nou any amb vint-i-quatre campanades; vaja, amb vint-i-quatre grans de raïm. I això ja ha esdevingut tota una tradició, també. Més d'una desena d'ocasions començant l'any amb la boca encara més plena, probablement.

I si a alguna altra població espanyola han de fer un esdeveniment que sobresurti de la normalitat, aquest ha de ser Lepe, a la província de Huelva. Allà la particularitat és més surrealista. Els darrers tres anys han volgut fer una mena d'assaig general de les campanades, de manera que l'Ajuntament avança el comiat de l'any fins a vint-i-vuit hores. L'any passat van ser fins a quatre mil les persones que van voler participar en aquesta experiència, que potser repetiran però sense aconseguir que el 2010 arribi abans.

Tan si sopeu a casa com si mengeu fora, amb raïm o sense, i toqueu les campanades a l'hora que les toqueu... que el 2010 sigui un gran any!

Oriol Solà i Prat